Etiquetas

, ,

avion-gran-canaria--644x362Va passar aquest dijous. El servei d’emergències de les Illes Canàries -una font oficial- va alertar de la suposada caiguda al mar d’un avió davant les costes de Gran Canària. La maquinària de la verificació periodística es va posar ràpidament en marxa (com encertadament proclamen Kovach i Rosenstiel). La immediatesa de Twitter i les convencions d’objectivitat dels mitjans tradicionals es van conjurar per provocar una tempesta perfecta: un socorrista a peu de platja i tres fonts oficials avalaven la mateixa versió d’un fet que mai va existir i, per tant, no podia arribar a ser notícia. L’accident de Malàsia va crear el framework interpretatiu adequat perquè empleats d’emergències i periodistes trobessin versemblant que aquest vaixell amb grua de la foto podia ser una avió que havia amarat. El que ningú es va parar a pensar va ser perquè flotava, atès que quan els avions cauen el mar, s’enfonsen, fins i tot a les successives versions de Aterriza como puedas. Finalment, una certa perspectiva temporal va permetre detectar els errors d’apreciació del socorrista i de verificació dels periodistes i la veritat va imposar-se.

Molts periodistes veterans podrien explicar desenes de casos com aquest. Les redaccions dels mitjans professionals estan habituades a llençar a la paperera molts indicis que els arriben cada dia i que després no es confirmen o no es poden arribar a confirmar. Aquesta pràctica resumeix a la perfecció aquell vell principi de Grice: “No diguis allò que creus que és fals“. Molt més assenyat que l’ideal platònic de recerca de la veritat que tanta frustació provoca contra el periodisme en aquesta època de desassossec social. La novetat és que el treball periodístic ha perdut intimitat, el públic pot seguir minut a minut tot el procés: des dels indicis fins a la verificació o el desmentiment. I ja se sap que quan algú entra a dins d’una casa hi veu totes les misèries, des de la brutícia acumulada fins als mals endreços i les actituds acomodatícies. La lliçó d’aquest episodi és doble: el periodisme professional ha de saber que ara té la necessitat d’estar permanentment en perfecte estat de revista, perquè l’embolic es va crear no només pel tuit d’emergències sinó per l’aval posterior d’una agència; i, segona, tothom que publica -ciutadà, servidor públic o periodista- hauria d’assumir la màxima de Grice: “No diguis allò que creus que és fals“.

I una última reflexió per a periodistes objectivistes i per a ciutadans crítics: els primers garants del dret a la informació veraç han de ser les fonts oficials a les que cal exigir tant o més rigor i capacitat de verificació que als mitjans de comunicació. Sense aquesta condició prèvia, el periodisme -professional o ciutadà- ho té impossible.

Anuncios