L’anunci del govern Rajoy de crear a la nova llei de la propietat intel·lectual les condicions legals perquè els agregadors de notícies hagin de pagar pels continguts que enllacen ha rebut immediatament un allau de crítiques entre els heavy users. Un dels líders d’aquesta tropa és Enrique Dans, professor de l’IE Business School, persona respectada dins i fora de la xarxa, conferenciant renombrat, columnista d’Expansion i blogger. He aprés moltes coses de Dans i dels seus treballs en els quals acostuma a assenyalar els elements realment essencials del fenomen de les xarxes socials i proporciona conceptes aclaridors com el d’economia de l’atenció. Dissabte, hores després de donar-se a conèixer l’avantoprojecte, Dans ja el va sentenciar com havia fet fagairebé tres anys amb la llei Sinde. El seu tuit deia així: “Los medios de AEDE no quieren que se les enlace sin pagar. Ni @Google. Ni @Meneame. Ni siquiera tú. Pues vale. No los enlacemos“. No em vaig poder estar de contestar-li demagògia amb demagògia: “¿Tú das conferencias sin cobrar?“.

A partir d’aquí es va produir un debat que a mi em va enriquir. Si deixem de banda els exabruptes d’alguns hooligans del líder, em quedo amb les següents percepcions per analitzar:

1.- Els heavy users, que en el futur seran simplement els users, no perceben el procés d’autocrítica encetat des dels mitjans de comunicació ni des dels periodistes. Segueixen pensant que el periodisme menysté la xarxa, que no l’entén i que la vol destruir. El problema no és seu sinó nostre.

2.- Les empreses que generen milions de beneficis amb les seves activitats a Internet tenen una percepció molt favorable entre els seus usuaris, fins el punt que els defensen com a part essencial de la xarxa. En canvi, les empreses que produeixen informació acumulen percepcions negatives: manipuladores, extorsionadores dels governs, explotadores dels seus treballadors. Tòpics que dificulten la comprensió i defensa dels seus punts de vista.

3.- Els heavy users consideren que alguns drets fonamentals com ara el de la protecció de dades o el de la propietat intel·lectual han de morir amb la impremta. No els entenen com a universals a la manera que els va definir Karl Popper.

4.- A la xarxa no és vigent la distinció entre la lògica mercantil -fonamentada en la retribució del treball i del capital- i la lògica sense ànim de lucre -basada en el voluntariat i l’altruisme-. El paradigma vigent és el de la contribució i el win to win. Compartir serveix com a verb per definir el que fa un testimoni d’una notícia a Twitter, un agitador a Facebook, un agregador de perfils publicitaris que cotitza a Wall Street i el que fan els usuaris espontàniament. Tot ha de ser compartit a base de buscar un benefici sense que l’altre se n’assabenti.

5.- En el camp periodístic pot haver encara molta ignorància, però en el camp digital hi ha també molta prepotència que impedeix traslladar l’experiència i els errors d’un camp a l’altre. Sembla urgent que dialoguin internautes amb periodistes professionals i no només buscadors amb editors.

PD: Pels malpensats, la fotografia és del blog de Dans, no robada d’Internet