L’anunci del govern Rajoy de crear a la nova llei de la propietat intel·lectual les condicions legals perquè els agregadors de notícies hagin de pagar pels continguts que enllacen ha rebut immediatament un allau de crítiques entre els heavy users. Un dels líders d’aquesta tropa és Enrique Dans, professor de l’IE Business School, persona respectada dins i fora de la xarxa, conferenciant renombrat, columnista d’Expansion i blogger. He aprés moltes coses de Dans i dels seus treballs en els quals acostuma a assenyalar els elements realment essencials del fenomen de les xarxes socials i proporciona conceptes aclaridors com el d’economia de l’atenció. Dissabte, hores després de donar-se a conèixer l’avantoprojecte, Dans ja el va sentenciar com havia fet fagairebé tres anys amb la llei Sinde. El seu tuit deia així: “Los medios de AEDE no quieren que se les enlace sin pagar. Ni @Google. Ni @Meneame. Ni siquiera tú. Pues vale. No los enlacemos“. No em vaig poder estar de contestar-li demagògia amb demagògia: “¿Tú das conferencias sin cobrar?“.
A partir d’aquí es va produir un debat que a mi em va enriquir. Si deixem de banda els exabruptes d’alguns hooligans del líder, em quedo amb les següents percepcions per analitzar:
1.- Els heavy users, que en el futur seran simplement els users, no perceben el procés d’autocrítica encetat des dels mitjans de comunicació ni des dels periodistes. Segueixen pensant que el periodisme menysté la xarxa, que no l’entén i que la vol destruir. El problema no és seu sinó nostre.
2.- Les empreses que generen milions de beneficis amb les seves activitats a Internet tenen una percepció molt favorable entre els seus usuaris, fins el punt que els defensen com a part essencial de la xarxa. En canvi, les empreses que produeixen informació acumulen percepcions negatives: manipuladores, extorsionadores dels governs, explotadores dels seus treballadors. Tòpics que dificulten la comprensió i defensa dels seus punts de vista.
3.- Els heavy users consideren que alguns drets fonamentals com ara el de la protecció de dades o el de la propietat intel·lectual han de morir amb la impremta. No els entenen com a universals a la manera que els va definir Karl Popper.
4.- A la xarxa no és vigent la distinció entre la lògica mercantil -fonamentada en la retribució del treball i del capital- i la lògica sense ànim de lucre -basada en el voluntariat i l’altruisme-. El paradigma vigent és el de la contribució i el win to win. Compartir serveix com a verb per definir el que fa un testimoni d’una notícia a Twitter, un agitador a Facebook, un agregador de perfils publicitaris que cotitza a Wall Street i el que fan els usuaris espontàniament. Tot ha de ser compartit a base de buscar un benefici sense que l’altre se n’assabenti.
5.- En el camp periodístic pot haver encara molta ignorància, però en el camp digital hi ha també molta prepotència que impedeix traslladar l’experiència i els errors d’un camp a l’altre. Sembla urgent que dialoguin internautes amb periodistes professionals i no només buscadors amb editors.
PD: Pels malpensats, la fotografia és del blog de Dans, no robada d’Internet
Albert, en aquest tema no estic d’acord amb tu. Al marge dels arguments del Dans, miraré d’explicar-me molt sintèticament.
-En el negoci tradicional, la distribució de continguts no ha pagat mai royalties a la producció de continguts. La distribuïdora que porta el diari al quiosc no paga, cobra. I està fent un ús de continguts pels quals no ha pagat. Per què cobra? perquè fa un servei que li genera despeses i per al qual ha hagut de fer inversions (furgonetes, personal, serveis de facturació, etc). Igual que Google, que ha fet inversions gegantines i les continuarà fent per ser el gran distribuïdor de continguts que és en l’actualitat.
-Se’m pot objectar que en el cas de la distribució de paper es tracta d’un acord firmat entre l’empresa editora i l’empresa distribuïdora, per tant hi ha consentiment de l’editor. Cert, però en el cas de Google News també hi ha consentiment, almenys un consentiment tàcit: només hi és qui hi vol ser. Google News no t’enllaça si tu no vols que t’enllaci. Resulta estrany, que els editors vulguin ser en un servei de distribució que tant els perjudica. No conec cap empresari responsable que, conscientment, faci coses que van contra el seu compte de resultats.
-Segons AEDE, el 40% de visites a Google News no es mouen de Google News. Tot i que la xifra la dóna una part interessada, donem-la per bona. Què passa amb el 60% de visites restants? Quan van als diaris, multiplicant la seva audiència. Aquest 60%, el podem quantificar anualment? Centenars de milions de pàgines vistes? Milers de milions, potser? Perquè un cop fet el primer clic vas a parar al diari en qüestió, i allà pots continuar fent clics i veient més pàgines, amb els corresponents espais publicitaris. Ha quantificat això AEDE? Està segura AEDE que Google els treu més que no els aporta?
-Aquests centenars (o milers) de milions de pàgines vistes dels diaris, els editors les tindrien sense Google News? Estan disposats a renunciar-hi?
-Han pensat els editors d’AEDE que si l’estat fa pagar Google News per l’ús (voluntari, repeteixo) dels seus continguts, potser a Google se li acudeix, legítimament, cobrar als editors de diaris per cada visita que els genera? O la distribuïdora i el quiosquer no cobren per cada diari venut?
Acabo. Crec que AEDE s’equivoca. La sensación que tinc és que la gran majoria dels diaris, com que no estan aconseguint trobar la fórmula per fer pagar les seus lectors (que seria la vía de finançament més normal), volen fer pagar a un dels seus principals aliats en la generació de tràfic, que és Google News.
M’agradarà saber la teva opinió sobre tot això que et plantejo.
Estimat Eduard,
Gràcies pels teus comentaris. Crec que és un tema molt complex i que hem de donar-hi voltes per buscar solucions justes i equitatives que converteixin la selva en un ecosistema:
-La metàfora de la distribució és molt bona. Però Google no es limita a transportar els diaris en furgonetes. Hi posa publicitat al damunt. Anuncis que capta en un mercat en competició amb els productors de continguts. Per tant, genera tràfic però en el procés es queda -en condicions de posició de domini- la publicitat que podria generar el tràfic que envia als editors. De fet, fa uns anys va haver un precedent en paper. Una companyia oferia revistes del cor gratis a les consultes mèdiques a canvi de cobrir-les amb una faixa de publicitat. Finalment, van arribar a un acord amb els editors sobre la base de considerar que hi havia un augment de lectors però també un negoci afegit i que s’havien de valorar econòmicament les dues coses i compensar. En el cas de Google i els editors la gràcia de l’impuls dels governs no es el cobrament d’una taxa sinó el reconeixement del valor econòmic de cada aportació perquè arribin a un acord de compensació.
-La distinció que feu tots entre Google i Google News és falaç. Amb el mateix algoritme el que fan és agregar perfils d’usuaris per vendre’ls als anuncinants. En el seu model de negoci les visites fan una aportació residual. Que no posin banners a Google News no vol dir que no en treguin valor econòmic. Pot ser l’Aede ha errat l’objectiu però el tret és en aquest àmbit.
-El que tu consideres un defecte per mi és una virtut. En el futur model de negoci, les aportacions dels lectors seran menors que els ingressos publicitaris com passa ara en el paper. Buscadors, agregadors i operadores de telefonia han d’entendre que sense continguts no hi hauria el tràfic que hi ha. Si no els retribueixen, acabaran per no tenir-los. Han de valorar si amb les contribucions espontànies en tenen prou, no dic que no. Han de decidir si els surt a compte compartir la publicitat amb qui frabrica continguts.
Gràcies, m´has ajudat a pensar.
Albert,
l’exemple de la companyia que oferia revistes del cor gratis a les consultes mèdiques també és bo. En aquell cas, però, crec que és evident que aquella empresa s’havia muntat un negoci sense aportar res demostrable als editors (un puntet a l’EGM? O potser ni això). El cas de Google News és diferent, perquè allò que aporta als editors és clarament quantificable, en pàgines vistes i per tant també en la publicitat servida en aquestes pàgines.
Sóc conscient que Google fa negoci a partir del perfils dels usuaris de Google News, no ho he negat mai. La meva tesi, només demostrable empíricament amb un estudi molt rigorós i neutral, és que Google aporta molt més als diaris (en negoci) que no pas els resta. I que si els diaris busquen que es reconegui el valor econòmic dels seus continguts per a Google, s’arrisquen a obrir la capsa de Pandora: que Google vulgui valorar també el valor econòmic de la seva distribució per als diaris. Em temo que AEDE hi sortirà perdent si un estudi neutral fa aflorar aquestes xifres.
Finalment, sobre el valor dels continguts:
-Sóc un productor de continguts, ho sóc a nivell individual i ho sóc com a editor d’un mitjà, per tant tinc tan clar com tu que els continguts tenen un valor econòmic. Però no el tenen ni el tindran per decret sinó perquè hi haurà algú que estigui disposat a pagar per ells. En el negoci tradicional, aquest algú han estat els lectors i els anunciants, sobretot aquests darrers. Aquests són els que paguen els diaris en paper, perquè els distribuïdors, com deia en el meu comentari anterior, no paguen sinó que cobren. Sembla que AEDE ha decidit que, en el negoci digital, el gran distribuïdor també ha de pagar perquè fa negoci amb el seu contingut. Però és que el distribuïdor tradicional (el de la furgoneta) també en fa, de negoci, amb el contingut dels diaris! Sé que em repeteixo, però de debò que no entenc la diferència entre una cosa i l’altra.
-Entenc que en el trànsit del paper al digital apostes per mantenir la preponderància dels ingressos publicitaris per damunt dels procedents directament dels lectors. És una possibilitat i evidentment és una posta legítima, però crec que el món digital ens obre una gran oportunitat per aconseguir fer productes periodístics que només depenguin dels seus lectors o que sobretot depenguin dels seus lectors i que, per tant, siguin més lliures. T’imagines, per exemple, poder informar sobre la crisi sense que un tant per cent molt significatiu dels teus ingressos provingui de les campanyes de la banca, les energètiques i les institucions públiques?
Seguim!
Disculpeu que em fiqui a la conversa. Simplement agrair-vos l’intercanvi i deixar un parell d’enllaços de textos d’Ignacio Escolar, director d’eldiario.es (No a la tasa de Google: http://www.eldiario.es/escolar/tasa-Google_6_229987027.html) i de Ricardo Galli, impulsor de Menéame (http://blog.meneame.net/2014/02/16/posicionamiento-de-meneame-sobre-la-tasa-a-agregadores-de-la-nueva-ley-de-propiedad-intelectual/). Més enllà que tots dos es posicionin en contra de la “taxa Google”, aporten algunes xifres relacionades amb el que comentava l’Eduard, que potser poden ajudar a fer un pas més en el debat.
Gràcies Jaume. I benvingut. Continuem la conversa amb Eduard Voltas.
-Podem considerar que els distribuïdors cobren però també podríem considerar que paguen. Si analitzem les subscripcions, per exemple, podríem entendre que el preu unitari és el que paga el subscriptor i el que paguen els compradors al quiosc és la suma del preu unitari més la comissió del distribuïdor que paga l’usuari.
-Que defensi la necessitat de crear un marc legal perquè Google s’avingui a reconèixer el valor econòmic dels continguts no vol dir que avali l’estratègia de l’AEDE que va tard i malament com ja he explicat en altres posts. Els primers a treure valor als continguts a la xarxa van ser els seus socis penjant-los gratis des del primer dia mentre els feien pagar al paper. Si pensen que amb aquest cànon ja han solucionat els seus problemes seguiran morint a poc a poc.
-Sobre el model de negoci no ho tinc clar. Ara per ara segueixo pensant que hauria de matenir-se el doble finançament, però possiblement canviant la proporció perquè l’aportació del públic dominant. Els desavantatges del finançament publicitari les tenim tots al cap. Hem de ponderar també les del públic. Recordo en aquest punt el conflicte que va tenir diario.es amb els seus subscriptors per la publicació d’un article que dissentia de la seva línia editorial. Tanmateix em queda el dubte de si anunciants i públic voldran pagar en el futur per la informació.
(Gràcies també, Jaume).
Benvolgut Albert,
-Ja saps que sempre he admirat la teva intel·ligència, i he de dir que la pirueta aquesta per arribar a la conclusió que el distribuïdor del paper paga en comptes de cobrar m’acaba de confirmar que pots arribar a ser dialècticament imbatible. Et declaro guanyador no perquè tinguis raó (que no la tens!) sinó perquè escapar-te del córner del ring on et tenia arraconat era realment molt difícil i ho has aconseguit. Ha estat un triple salt mortal de gran bellesa 🙂
-Sobre AEDE, d’acord.
-Sobre el model de finançament. Els diaris catalans i espanyols estan intentant que la gent pagui per continguts que la gent ja coneix. El diari ‘notari de l’actualitat’ no té cap possibilitat de ser monetitzat, ni en paper ni en digital, perquè l’actualitat la gent ja la sap per milions de canals gratuïts. I els que no en tenen prou amb l’actualitat (un terratrèmol allà, una manifestació aquí, un projecte de llei més enllà, una declaració de l’un o de l’altre) el que volen és informació de debò, de la que, com diu el tòpic, algú no vol que es publiqui. Fixa’t en la pantomima aquesta del manifest dels empresaris alemanys contra el procés. Ells van voler que els mitjans titulessin “Empresaris alemanys…” i això és exactament el que van fer tots els mitjans: premsa, ràdio i televisió. Cap mitjà, cap ni un, es va preocupar d’agafar la llista i anar comprovant un per un qui eren els signants. I com que els periodistes no ho van fer, ho va acabar fent la gent. Un grupet de tuitaires es va organitzar i, amanint la feina de recerca amb bon humor, van destapar la farsa: http://la-retaguardia-condal.blogspot.com.es/2014/02/el-manifiesto-de-los-60-de-barcelona.html
Per què hem de pagar per mitjans que avui encara continuen referint-se al ‘manifest dels empresaris alemanys’ si gratuïtament i de forma col·laborativa hem descobert que la majoria ni eren empresaris ni eren alemanys?
Quan fem mitjans centrats en destapar les farses sistemàticament (totes les farses), la gent tornarà a pagar. No en tinc cap mena de dubte.
Estimat Eduard,
La meva intel·ligència sempre queda petita quan es medeix amb tu. El tema de la distribució no és només una pirueta. Quan vaig ser secretari de Mitjans de Comunicació vàrem intentar mediar en un dels conflictes periòdics entre quiosquers i diaris. Allà em van explicar com en els inicis del negoci, els quiosquers anaven a buscar cada matí els exemplars al carrer Tallers, on es concentraven les rotatives de l’època i liquidaven els que havien venut el dia abans. Si no liquidaven, no en podien agafar nous. Per tant, no està tant clar que el diari pagui als quioscs per la feina que fan sinó que aquests paguin als diaris. Més tard, el negoci es va transformar en la mena de franquícies que són avui. No veig perquè en el cas dels agregadors no es podria fer el mateix i que paguessin als productors de continguts només en funció dels ingressos publicitaris que generessin.
El segon tema que esmentes és de gran actualitat però em temo que el gregarisme afecta indistintament als mitjans digitals i clàssics, gratuïts i de pagament. La matexia manca d’esperit crític la trobaríem en la notíca que van donar molts digitals sobre l’article del president Mas a la premsa europea, ningú es va molestar a mirar les tirades. Un error no justifica un altre però només vull dir que aquest mal que assenyales i que debilita el valor econòmic dels continbguts és transversal no derivat del model de negoci.