Etiquetas

, ,

pedroj

Pocs mesos abans de celebrar el 25è aniversari, l’empresa Unidad Editorial ha destituït al director del diari El Mundo del Siglo XXI, Pedro José Ramírez. Els accionistes majoritaris italians portaven un parell d’anys pressionant per aquesta destitució però el fundador del rotatiu s’hi ha resistit per terra, mar i aire fent valdre totes les seves armes, les periodístiques i les polítiques. Durant l’últim mig any, Pedro J. s’ha passejat per platós de televisió, show rooms empresarials i facultats de comunicació predicant la bona nova del “canvi de pell” del diari, basat en una triple aposta: mur de pagament a la web, subscripció multiplataforma a Orbyt i edició vespertina. La veritat és que ho ha fet amb el mateix entusiasme i amb el mateix coratge que va fundar el diari després de ser acomiadat del Diario 16.

L’operació és arriscada pels italians de RCS. La seva principal preocupació ha estat impedir, en base a una indemnització milionària i a deixar-lo com a vigilant de la línia editorial, que pugui crear un nou projecte periodístic. Aviat farà 25 anys, els que van voler acabar amb aquest director, la única cosa que van aconseguir va ser acabar amb el Diario 16. Pedro J. no ha estat mai el “director” dels seus diaris sinó que ha estat el seu cervell, per bé i per mal. No comparteixo la seva manera d’entendre el periodisme com a simple arma política, però li reconec que quan ha tingut una notícia sempre l’ha publicat encara que no tot el que ha publicat era notícia perquè en molts casos no narrava un fet sinó que el construïa.

Tot apunta que el nou director, Casimiro García Abadillo, pilotarà una etapa de transició. La Moncloa fa un any que rumia una reordenació de la premsa de centre-dreta a Espanya i Pedro J. era un obstacle. Destituït Pedro J. i asfixiada Intereconomia i La Gaceta, tot apunta que de tres capçaleres es passarà a dues organitzades entorn de José Manuel Lara i del grup Vocento. El president Rajoy no és un killer però hores d’ara tots els que van amargar-li la vida en la seva primera legislatura a l’oposició amb el 11-M i la motxilla de Vallecas han perdut les seves tribunes en els dos primers anys de la majoria absoluta. El “maricomplejines” ha aprofitat la crisi per fer net en l’espai mediàtic a la dreta del PP. Veurem com reaccionen ara que Vox actua de punta de llança d’una nova força política que festeja amb José María Aznar, Jaime Mayor Oreja i Albert Rivera.

Segons ha explicat el propi Pedro J., el desencadenant de la seva marxa ha estat la publicació entusiasta del cas Bárcenas. A partir d’aquí les aixetes del crèdit i de la publicitat institucional s’haurien tallat i haurien fet insuportables als ulls dels italians els 400 milions de pèrdues del grup durant el 2013. La situació m’ha recordat molt una anècdota que explica el malaurat Manolo Vázquez Montalbán en el seu llibre Un polaco del rey Juan Carlos a propòsit d’una reunió amb l’editor-fundador de El País, Jesús Polanco. Era l’any 1997 quan Aznar va arribar al poder i -atiat per Pedro J. des de El Mundo– pretenia empresonar Polanco pel cas Sogecable (curiosament el jutge instructor era Javier Gómez de Liaño, ara advocat defensor de Bárcenas i presumpte mediador de la seva trobada amb Pedro J.) L’editor va reunir els editorialistes del diari i els va demanar consell sobre la possibilitat de canviar la línia informativa  a canvi de treure’s del damunt la pressió del govern. La resposta de Manolo va ser: el diari et dóna diners i influència, per això Aznar t’ataca. Si perds els lectors, perdràs els diners i la influència i et traurà del mig en un plis plas. Polanco va perdre el futbol però va salvar el diari. Ara els italians, traient el cervell de El Mundo just quan només li volien canviar la pell poden perdre els lectors i la influència a més dels diners.

Dos directors cessats en extranyes circumstàncies en un mes a l’Estat espanyol. L’heterodoxia professional d’alguns i la distància ideològica amb d’altres no haurien de fer baixar la guàrdia a la classe periodística i a les empreses informatives sobre el grau d’ingerència que practica aquesta majoria absoluta de Rajoy, menys cridanera que la d’Aznar però més lesiva per la llibertat d’informació.

Anuncios