Etiquetas

, , ,

índice

El terme autocomunicació de masses de Manuel Castells s’ha imposat com a paradigma de les relacions socials a les xarxes digitals. El mestre de la UOC ha posat l’èmfasi enraonadament en l’alliberament dels receptors en aquest nou espai d’interacció en comparació a les cotilles dels tradicionals mitjans de comunicació de masses. Ara, per conversar simultàniament amb molta gent, no necessitem passar obligatòriament pel sedàs dels diaris, de les ràdios ni de la televisió ni gairebé tampoc de cap servidor institucional a la xarxa. Aquesta manera de plantejar les coses parteix de certs apriorismes, com per exemple que el públic sempre ha volgut parlar i no l’han deixat. I també és una idea que relliga amb la visió de la comunicació com un instrument de control social, sigui per conservar l’statu quo o sigui per promoure revolucions. L’11-M a Espanya, les primaveres àrabs o el procés independentista català han estat fins ara els episodis més analitzats des d’aquest paradigma. Algun dia haurem d’obrir un debat sobre les diferències entre “alliberar” i “emancipar”.

En tot cas, és el moment de parar esment en un altre focus del tema: el fenomen de desintermediació de la comunicació (la possibilitat de prescindir dels mitjans per arribar al públic) no afecta només a les relacions polítiques i no cedeix poder només a la gent del carrer. També les empreses i les institucions han aprés que la seva capacitat de comunicar-se amb els seus públics objectius ja no depèn únicament dels missatges que insereixen en els mitjans de comunicació a través de la publicitat o de les notícies que generen els seus gabinets de relacions públiques. Aquesta possibilitat altera el sistema finançament dels mitjans de comunicació tradicionals en reduir-los la seva exclusivitat en la mediació entre les empreses i els seus clients, accionistes, proveïdors o usuaris i també entre els governants i els governats. Avui, un polític pot fer arribar a molta més gent un missatge a través d’un tuit que amb una roda de premsa. Una altra cosa és la capacitat d’influir que encara depèn més del mitjans, però no només.

Vista aquesta tendència, no és descartable que en el futur les empreses optin per gestionar els seus propis mitjans de comunicació amb el públic, a través de la xarxa, en comptes de finançar els mitjans tradicionals a través de la publicitat. Tenim exemples de televisions corporatives que han col·locat continguts audiovisuals a través de Youtube. cada vegada més, les webs de les empreses han deixat de ser mers suports de propaganda per buscar el posicionament i la viralitat a partir de la exclusivitat dels continguts que publiquen. És una hipòtesi que cal avaluar amb atenció.

Mentrestant, el camí que ja fan moltes empreses i institucions és el del màrqueting directe a través de la xarxa, això que en diem “on line”. En aquest àmbit acaba de sortir un manual que serà de referència #DigitalK publicat per Núria Escalona a l’Editorial de la UOC. Es tracta d’una síntesi de la seva experiència professional i dels principals conceptes i teories que s’han publicat en aquest àmbit. Especialment interessant per a empresaris i polítics de mirada oberta però també, o encara més, per responsables de comunicació corporativa, periodistes de gabinet i community manager. És alhora realista i rigorós. Imprescindible.

Anuncios