images_005Un dels reptes del periodisme en l’era de l’autocomunicació de masses és mantenir-se com a professió, la qual cosa presuposa continuar sent una activitat econòmica. La professionalitat del periodista no provindrà en el nou context del domini d’unes sofisticades tecnologies com passava a l’era de la impremta, la ràdio, la televisió o, fins i tot, Internet. La tecnologia necessària per difondre una notícia la té qualsevol ciutadà en el seu mòbil. I la sap utilitzar, sense cap problema. Aquesta possibilitat ha esperonat l’anomenat “periodisme ciutadà“. Fins el punt que algunes veus han pronosticat que en el futur seran els ciutadans els principals narradors de l’actualitat. I els únics.

Que qualsevol persona pugui difondre massivament els fets que presencia té clars avantatges per garantir el dret a la informació. Avui tenim imatges, sons i dades de molts esdeveniments que abans quedaven ocults. Des dels instants immediatament posteriors a una catàstrofe fins a les paraules d’un polític en una reunió del seu partit a porta tancada. Els esdeveniments són tecnològicament més transparents i, per tant, més accessibles al conjunt dels ciutadans. L’autocomunicació de masses posa, doncs, llum en zones que fins ara havien estat opaques perquè la tecnologia limitava l’accés dels periodistes.  Com estem ja comprovant, la plena transparència té també efectes col·laterals que no sempre ens entusiasmen: la intimitat està més desprotegida i el soroll augmenta exponencialment en la mesura que hi ha més informació circulant.

Igualment, que els periodistes i els mitjans perdin el monopoli en la difusió massiva d’informació pot també ajudar a millorar el dret a la informació dels ciutadans. Els mecanismes de control social a través del periodisme estan en crisi. Avui pressionar un mitjà o un periodista perquè no difongui una informació és menys eficient que fa uns anys, perquè el fet se sabrà no per altres mitjans sinó a través dels seus protagonistes. La idea de gestionar el dret a la informació sense periodistes i sense mitjans és especialment atractiva pels que en tenen una visió conspirativa i afirmen que el periodisme ha estat en les últimes dècades segrestat pels anunciants, pels governs i pels poderosos de la terra. A aquest moviment s’hi afegeixen els que posen l’accent en la subjectivitat dels periodistes i asseguren que donen una visió esbiaixada de la realitat en funció dels condicionants de gènere, classe social, religió i ideologia.

És en aquest punt on hauríem de reprendre el debat sobre la possibilitat de deixar en mans únicament del periodisme ciutadà la garantia del nostre dret a la informació. ¿Són objectius els testimonis dels fets? ¿Prenen precaucions per allunyar-se emocionalment i ideològicament del que han vist o del que… han fet? ¿Són menors els interessos econòmics dels testimonis que els dels periodistes i els dels mitjans? ¿És més autèntic el tuit d’un assessor de premsa d’un polític que la crònica d’un periodista barrejada amb uns anuncis? Ningú podrà contestar aquestes preguntes si no ho fan els periodistes.

Anuncios