_snowden_c2e992f4

Les revelacions del jove Edward Snowden han sacsejat l’opinió pública mundial. La constatació que la intel·ligència nord-americana porta anys rastrejant la xarxa per acumular informació sobre milers de ciutadans de tot el món ha provocat esglai. L’escàndol ha resultat menor per dos raons: el Congrés dels Estats Units n’estava al corrent i les empreses que gestionen les xarxes espiades també. Per tant, no estem davant de cap pràctica il·legal però sí feta a esquenes de la ciutadania, una vegada més. Tres reflexions.

La primera: ¿algú havia pensat que els espies ja no existien perquè no surten tant a les pel·lícules? És evident que la complexitat del món actual, i encara més després de l’11-S, ha accentuat el treball d’aquests serveis i especialment els de les potències, com Estats Units, que veuen amenaçada la seva hegemonia. ¿Qui es podia imaginar que no utilitzarien el potencial de recollida d’informació que els hi posen a disposició les xarxes socials? La informació que tots nosaltres publiquem a la xarxa de manera innocent està a disposició de tothom perquè hem fet d’aquesta possibilitat un dels senyals d’identitat d’aquest nou món. Com va pronosticar Postman, el control de la informació a escala global no s’ha implantat a través del Gran Germà d’Orwell sinó del soma de Huxley, no ha calgut posar una videocàmara a cada cantonada sinó regalar-nos un mòbil perquè ens divertim.

Segona: ¿Per què ens escandalitza que un govern conegui la informació que hem entregat sense garanties de custòdia a una empresa privada? La CIA ha mirat allò que milers de ciutadans han decidit -més o menys conscientment- publicar pensant que la xarxa els garantia una intimitat que no podia -ni volia- garantir. Una vegada més hem pensat que determinades pràctiques del món analògic eren el resultat d’una deficiència tecnològica quan en realitat responien, també, a alguns principis de l’Estat de dret. Dit amb un exemple: les cartes de correus anaven en un sobre per alguna raó més que per poder posar l’adreça postal. Però ara resulta que l’espionatge és l’excepció que confirma la regla del nostre temps i preferim que sigui privat i ens escandalitza quan és públic.

Tercera: La tan criticada premsa de pagament -i en part de paper- ha estat la que ha posat a l’agenda el cas Snowden a través de The Guardian. Ja va passar en la segona entrega de Wikileaks, posem a parir la premsa professional però encara la tenim de referència, també a les xarxes socials.

Anuncios