imagesAquesta imatge ha donat la volta al món des del passat dimecres. Correspon a l’autor de la mort d’un soldat britànic als carrers de Londres. Va ser captada per un vianant segons després que aquest home segués el coll del militar que es dessagnava a pocs metres d’ell. Impressiona la sang freda de tots plegats. La de l’autor de l’atemptat que en comptes de fugir s’atura a explicar les presumptes raons de la seva acció. Prefereix fer el “seu relat” i ser abatut per la policia abans que salvar la vida. La sang freda també de qui el grava amb el seu mòbil, sense por a ser també apunyalat i sense auxiliar el qui estava morint davant d’ells. I sorprèn finalment la senyora de blau que no canvia de vorera malgrat veure un home amb un ganivet i les mans plenes de sang. L’escena donaria per tot un curs sobre la violència en les societats postmodernes: abans la propaganda que la pròpia vida, abans la gravació de l’instant que l’auxili de la víctima. El relat abans que la vida.

Si ens ho mirem des del punt de vista periodístic la cosa també dóna per molt. Un company de la redacció pronosticava aquest dijous amb raó que l’escena servirà en el futur per avalar les teories del periodisme ciutadà i de l’autocomunicació de masses. Passarem, deia amb encert, de “cada taula, un vietnam” a “cada iphone, un reporter”. Certament que els mòbils intel·ligents estan fent realitat el vell somni d‘Orwell de la societat vigilada per un nombre infinit de càmeres. La novetat és que no les controla el Gran Germà sinó que han esdevingut, com diria Huxley, el nostre soma preferit i desitjat. L’escena podria portar per títol el d’aquella obra mestra de Neil Postman: Divertim-nos fins a morir o millor encara “divertim-nos mentre es mor”.

Des dels debats de finals del segle XX sobre l’ètica periodística, l’escena també dón molt de si. ¿Podem imaginar-nos què haurien dit alguns si l’autor de la gravació de l’assassí no hagués estat un vianant sinó un periodista professional? ¿No l’haurien acusat d’insensible, de monstre inhumà incapaç d’atendre un moribund per aconseguir l’exclusiva? ¿No haurien demanat a la cadena que no emetés les imatges perquè ferien la sensibilitat dels espectadors? Novament estem davant de l’assimetria legal i moral quan jutgem certes conductes en el periodisme tradicional i en el periodisme digital. El cinisme ideològic o simplement la morbositat són acceptades molt millor que el cinisme econòmic o professional. Saltar-se les normes per una “bona” causa és menys greu que fer-ho per guanyar-se la vida. La veritat, tot molt postmodern. Pot ser massa.

Anuncios