Una jove periodista, María Cappa (@mariacappaf), em fa arribar un exemplar de la revista Libero. Un producte cuidat des del principi fins al final, amb temes tractats amb profunditat, una compaginació de luxe i una fotografia que dóna valor a les mil paraules que l’acompanyen. El producte tracta d’una passió, condició que Eduard Voltas considera imprescindible per l’èxit d’una revista. En aquest cas el futbol. Però té un punt de vista propi, diferent, singular: “futbol sense crits” sintetitzen en la seva presentació. Com diuen ells mateixos, es tracta d’una revista cultural de futbol. Perquè el futbol no és només ni bàsicament un espectacle. És la vida quotidiana de milions de persones arreu del món que pensen, senten, pateixen retallades i somnien, sobretot, somnien. És una cultura. El producte està ben definit, els professionals són solvents (venen de Público) i la realització és estel·lar. La pregunta, però, és inevitable: ¿Té sentit avui fer una revista… en paper?

Si mirem els números, la situació de les revistes de paper és molt similar a la dels diaris. Des de l’inici de la crisi (2008) les revistes a Espanya han perdut 2,5 milions de lectors i han vist reduïts els seus ingressos publicitaris en un 50%. La mortalitat de capaçaleres ha estat alta i la qualitat de les de difusió massiva (revistes del cor i juvenils) ha caigut en picat. La virtualitat de Libero és que neix només amb allò que pot donar sentit a les revistes en el futur, la delicadesa del producte: un nínxol ben identificat tant intel·lectualment com emocionalment; la qualitat en el text, la imatge i el disseny, i uns costos raonables que no es basen en la monetarització de la massa sinó en la creació d’una comunitat. Seguirem atents la seva trajectòria.

Anuncios