Als anys 80 i 90 del segle passat vàrem patir una moda acadèmica: l’estudi de les anomenades “rutines de producció”. Tot va començar amb els treballs de Gaye Tuchman amb l’aleshores revolucionària tècnica de l’observació participant. Tuchman va establir que el periodisme, malgrat la seva aparença de permanent improvisació, era i és un activitat altament planificada i que necessita convertir els seus procediments en rutines per tal d’assegurar-se la capacitat de que molta gent prengui moltes decisions en molt poc temps. Vist amb perspectiva, ens adonem que aquelles rutines del periodisme en els mitjans tradicionals s’organitzaven en funció de dues grans variables: la tecnologia i els períodes informatius. La màquina dels grans mitjans encara ara gira entorn de l’hora de tancament de l’edició, sigui per arribar a la rotativa o per emetre el butlletí de ràdio o el telenotícies. De treballs sobre aquesta matèria se’n van fer molts. A casa nostra van ser especialment significatius els dels professors Emili Prado y Manu López.

La nova forma de consumir les notícies xoca frontalment amb aquest tipus d’organització. Els nadius digitals exigeixen que entre el fet i la notícia hi hagi la mínima distància temporal possible i, sobretot, no volen notícies amb cita prèvia, no entenen que hagin d’esperar a les vuit del matí del dia següent per llegir la crònica del seu periodista de referència sobre el partit del seu equip favorit. Les empreses periodístiques, per tant, han de rescatar els manuals de màrqueting de finals del segle passat quan les companyies d’altres sectors van decidir reorganitzar-se “orientant-se cap el client”. Aquesta tendència es referia a la necessitat de canviar l’organització de la producció partint de les necessitats i els comportaments del consumidor en el punt de venda, de manera que el procés no es pensés des de les necessitats de l’empresa sinó des de les del client. L’alimentació de gran consum va donar un salt qualitatiu i quantitatiu molt notable a partir d’aquesta idea motriu.

La situació actual de les empreses que fabriquen informació és anòmala. Les velles dames del paper i de la ràdio-televisió es resisteixen a deixar de pensar en períodes per organitzar la seva feina. I els nous mitjans no destrien en les velles rutines el que tenien -i tenen- de deixadesa i el que tenien -i tenen- de metodologia de treball indissociable del mateix concepte de periodisme. Afortunadament en el mercat, comença a haver-hi sistemes editorials que permeten aplegar totes les necessitats: immediatesa, multiplicitat de versions, enriquiment multimèdia, viralitat a les xarxes amb els conceptes més tradicionals d’edició, responsabilitat editorial, verificació, contrast,… Però les màquines no ho solventen tot: cal geni periodístic per organitzar les redaccions orientades al públic, i no pensant en les fonts informatives o en les pròpies necessitats i gustos particulars.

Anuncios