Lluís Bassets ha publicat un llibre que els menys intel·ligents pensaran que és un epitafi del periodisme, però és essencialment una provocació. El último que apague la luz (Taurus, 2012) dóna per descomptada la mort dels diaris de paper i descriu un món sense periodistes, una realitat desordenada. Feta aquesta segona passa, la tercera hipòtesi, la del futur del periodisme deixa de tenir sentit ni tan sols com a discussió.

Bassets és un valent. La majoria dels periodistes, però també dels directius i dels empresaris de la informació, prefereixen inhibir-se d’aquest debat. I el deixen en mans de les empreses auditores o dels sindicats. També l’acadèmia ha renunciat a entrar-hi amb força i s’ha rendit als peus dels gurús tecnològics. De manera que el futur del periodisme navega a la deriva entre els que proposen a les empreses que es desfacin de la mà d’obra perquè no aporta res al negoci, els que s’aferren a les màquines per salvar el negoci i els que s’inflen la boca de pronòstics sense cap diagnòstic que els avali.

No és el cas d’aquest llibre organitzat en cinc meditacions que no tenen altra pretensió que provocar la reflexió dels periodistes i del públic, i esperem que també facin pensar els empresaris. Un món sense periodisme seria un altre món. I el periodisme només seguirà existint si existeixen els periodistes, perquè si “todos somos periodistas, nadie es periodista”. Brillant. Només li faltaria una mica de crÍtica als impulsos autodestructius dels propis periodistes.

Anuncios