La realitat del periodisme no es pot analitzar al marge del context social. Dit popularment, a cada època li correspon un tipus d’informació diferent. Cada vegada hi ha més indicis que estem vivint un canvi d’època, de paradigma o d’organització social, diguem-ne com volguem. Sempre és atrevit anunciar aquesta mena de fenòmens. Els grans canvis socials s’han produït de manera inesperada -com la caiguda del mur de Berlín o les primaveres àrabs- i moltes vegades sense que els protagonistes fossin conscients del que estaven vivint. Amb tot, moltes veus parlen en els dos últims anys d’un canvi d’època i no només en parlen els que sempre esperen la revolució pendent ni els que aspiren a millorar el seu estatus en la nova situació. En parlen, també i sobretot, els instal·lats i molt especialment els ben instal·lats.

foto_nou_pdt

A principis del mes d’octubre vaig tenir l’oportunitat d’escoltar, i ara de rellegir, la magnífica lliçó inaugural que va pronunciar el senyor Ferran Rodés a la Universitat Ramon Llull. Rodés -vicepresident del grup Havas, president del diari Ara i empresari de prestigi- sentenciava a partir dels treballs del professor El-Arian: “hem entrat a l’era de la paranormalitat (…) el sistema està greument ferit i tard o d’hora, esperem que més d’hora que tard, s’haurà de canviar”. I quan Rodés es posa a dibuixar el nou món, situa la revolta comunicativa en l’epicentre. Aquí la revolució ha de consistir, diu, en passar de la tirania a la democratització de la comunicació que obliga a empreses i institucions a reconèixer el paper interactiu dels votants i dels consumidors. I que té com a conseqüència un canvi d’actitud en les relacions socials que s’han de basar en la transparència, en deixar de dir mentides, en la utilitat de les propostes, el diàleg, la reflexió conjunta i la confiança mútua. Em costa de determinar la viabilitat d’aquesta utopia però em sembla evident que hi ha alguns símptomes que l’avalen, si més no parcialment, i que el periodisme n’és un del protagonistes principals tant de la “paranormalitat” actual -aquesta mateixa setmana ho hem vist amb els casos Rato i Duran– i del nou món. Perquè l’antic esllangueix com remata Rodés: “Fins no fa gaire la cadena de comunicació funcionava com un rellotge suís: les empreses comunicaven les seves ofertes de productes i serveis a través dels mitjans de comunicació massius, i l’endemà els consumidors, obedients i disciplinats, exercien el seu rol social, compraven i consumien. (…) El miracle ara grinyola”.

import_12241460_1Pocs dies després, vaig tenir l’oportunitat d’escoltar el professor Joan Subirats al el IV Congreso Nacional de ULEPICC España sobre “Comunicación y regeneración democrática”. Subirats avala la tesi del canvi d’època i torna a situar la comunicació en l’epicentre amb tres idees fonamentals: “s’ha produït una desvinculació entre el control dels recursos econòmics i el control dels recursos cognitius” que voldria dir que ara qui paga no sempre mana; “els processos d’intermediació que no aporten valor tendeixen a eliminar-se”, cosa que explicaria en part l’augment de l’atur; i “l’augment del coneixement no implica l’augment de la certesa”, cosa que explicaria fenòmens com el de la fi del món maia a finals del passar mes de desembre. “Som -conclou Subirats- en una crisi de les intermediacions”.

Si la hipòtesi de Rodés i Subitats és bona, em sembla una mica urgent ressituar el debat sobre el futur del periodisme per aïllar-lo de la tecnologia i de l’economia i ressituar-lo en el debat del canvi d’època. La síntesi dels dispositius mòbils i de les xarxes socials de telecomunicacions ha generat unes autèntiques armes de comunicació massiva que comporten la pèrdua del monopoli de la informació per part del periodisme (democratització i transparència) però que tenen efectes col·laterals en l’àmbit de la racionalitat i de la credibilitat. Apassionant.

Anuncios