Els exèrcits han organitzat tradicionalment els seus serveis d’espionatge en dues divisions: la d’informació i la d’intel·ligència. La primera es dedicava a recollir dades, la segona a interpretar-les. Un fragment d’una conversa, una entrevista entre dos mandataris, la reproducció parcial d’un document podien no significar res en mans de tres agents diferents d’informació però podien alertar d’un perill immediat processats per un equip de la intel·ligència militar. Les empreses periodístiques, mentre han tingut el monopoli de la difusió massiva, s’han organitzat més com a simples agències d’informació que com a divisions d’intel·ligència. A les redaccions dels mitjans informatius encara hi ha molta gent fent tasques purament mecàniques de compilació de la informació amb centenars de periodistes tancats a les gàbies de les seves seccions sense atendre les dades que té el seu company de taula i que li permetrien entendre -i explicar- millor el que està passant.

Abans de donar per acabat el periodisme a mans d’un excés de soroll informatiu a través de la propaganda digital seria el moment de convertir les redaccions en autèntiques centrals d’intel·ligència. Per això és imprescindible en aquesta transició salvar la figura dels “experts” a les redaccions perquè és la seva capacitat de connectar dades, d’interpretar, de recordar antecedents i de preveure conseqüències la que pot donar valor afegit a la informació periodística difosa a través de les xarxes socials. Ho deia fa uns dies a Barcelona l’editor del Financial Times, Lionel Barber que destacava que el principal valor del seu mitjà era ara per ara la capacitat dels seus periodistes d’explicar històries que ajudin al públic a entendre la realitat i, sobretot, la seva complexitat.

Aquesta estratègia xoca frontalment amb la dels responsables financers de les empreses periodístiques que plantegen la sortida del túnel en termes radicalment oposats: atès que el valor publicitari de l’audiència dels continguts informatius ha baixat, cal expulsar de les redaccions els experts -de més edat i més ben pagats- i substituir-los per gent menys preparada i que estigui disposada a cobrar menys. El resultat de la seva equació és perseverar en l’actual cercle viciós: menys qualitat de la informació, menys valor afegit, menys valor econòmic de l’audiència que genera. És com si en el cas del futbol comparem el comportament del Barça i de l’Espanyol amb la seva pedrera. Els culers es queden amb els millors jugadors i venen a baix preu els que no triomfen en el primer equip. Mentre que els pericos, es venen els millors poc després de fer-los debutar per fer calaix. Els ingressos del Barça són menors en primera instància però la relació cost-benefici final d’un noi de la pedrera que fa guanyar sis títols en un any és brutal. Retenir el talent pot espatllar el compte de resultats d’un any però assegura els beneficis d’un cicle. En el cas del periodisme passa el mateix: retenir el talent, i per tant, la intel·ligència no ajuda en primera instància a parar el cop de la davallada dels ingressos però deixar-lo marxa descapitalitza a un mitjà doblement: financerament i informativament. A la llarga, menys ingressos i més despeses.

Anuncios