Molts periodistes, i molt empresaris de la informació, es pregunten cada dia quin sentit tenen actualment les portades dels diaris de paper o dels informatius audiovisuals. Darrera les portades hi ha tota una reflexió sobre el mateix concepte de diari de paper –i sobre els mitjans off line– que aquesta setmana s’ha accelerat a propòsit del tancament de l’edició impresa de Newsweek, un dels setmanaris de referència de la premsa internacional. Amb tot, el cinquanta per cent de la població encara consumeix informació pels mitjans tradicionals i, per tant, aquests estaran un temps fent portades… de diaris, de revistes, de telenotícies i d’informatius de la ràdio.

Les portades són l’evidència de la dimensió interpretativa del periodisme que no té res a veure ni amb la demagògia ni amb la manipulació ideològica. La portada és l’últim exercici d’inclusió, exclusió i jerarquització dels fets que fan les organitzacions informatives. La portada és una obra col·lectiva, la direcció tria entre les notícies que ha produït la redacció. I quan un diari o un informatiu audiovisual està farcit de bones històries, la direcció no té més alternativa que lluir-les. Una mala portada és, habitualment, la suma de la imperícia de tots: o no hi havien bones històries disponibles o s’han equivocat en triar-les i en ordenar-les. La portada és l’evidència, encara, de la importància de la fragmentació de la realitat en períodes per interpretar la realitat periodísticament. Fora del paradigma digital, la portada també és un aparador per competir amb la resta de mitjans, tant des del punt de vista de les informacions exclusives com de les interpretacions més punyents.

Fa uns dies debatia amb un dirigent polític sobre la pèrdua de la importància de les portades atès que en l’entorn digital les informacions circulen de manera ininterrompuda i el seu impacte es mesura pel tràfic que provoquen i no per la seva posició en la jerarquia informativa. “D’acord, em deia, però les portades fixen la memòria dels fets”. No hi havia pensat mai i les seves paraules em van suggerir el treball que porta endavant el professor Francesc-Marc Álvaro sobre periodisme i memòria i les converses que hem tingut entorn de com la premsa rellegeix la història passada i posa les bases de la futura. Efectivament, hi ha una connexió entre periodisme i història que va molt més enllà de compartir la crònica com a gènere narratiu. Els episodis històrics que han estat interpretats prèviament pel periodisme mentre estaven passant, s’afronten des de la història de manera diferent com va demostrar magistralment Javier Cercas amb la seva Anatomia d’un instant. Fa molts anys, un professor de periodisme ens va sentenciar perquè calia ser rigorosos en periodisme: “perquè els historiadors aniran a l’hemeroteca”. Efectivament, enfront les dades en brut que controlen els buscadors, les portades dels diversos formats informatius encara conformen la memòria en la mesura que jerarquitzen els fets d’un període. Caldrà buscar la manera de seguir donant aquest servei a la societat en l’entorn digital.

Anuncios