No sé si el professor Manuel Castells s’atreviria a incloure la proesa que ha protagonitzat aquest diumenge Felix Baumgartner com un fenomen prototípic de l’autocomunicació de masses, però el cert és que la història concentra els trets principals de com funcionen avui els mitjans informatius i la seva barreja amb la comunicació interpersonal. Anem a pams.

Estem davant del que Boorstin designaria com un pseudoesdeveniment o pseudoevent, és a dir, un fet que només ha exisitit amb la intenció de convertir-lo en notícia. Millor dit, estem davant d’un fet que Red Bull no hauria finançat mai si no sabés que reunia tots els ingredients per convertir-se en notícia. Veient les audiència a You Tube, més de set milions de visitants simultanis, i les portades dels informatius audiovisuals i dels mitjans escrits del període immediatament posterior, hem der dir que no es van equivocar. Els impactes aconseguits compensen de llarg la inversió, un cop eliminat el risc de convertir-se en tragèdia. La cobertura per la via d’oferir els drets gratuïtament ha estat pràcticament global i l’impacte brutal per una marca especialitzada en els esdeveniments dels esports extrems. Una jugada rodona i expressió dels temps: propaganda vestida de informació compartida.

La proesa d’aquest paracaigudista austríac ha servit també per posar en evidència com les xarxes socials, especialment Twitter, trenquen les barreres entre la comunicació mediàtica i la comunicació interpersonal. Durant gairebé tres hores, com passa també amb els grans partits de futbol o amb els debats televisats, el timeline va estar col·lapsat amb centenars de milers de tuits comentant la peripécia que els espectadors-narradors estaven compartint en directe a través de la televisió(convencional o per Internet), asincronia sincrònica. De manera que la tertúlia que va organitzar Teledeporte de TVE per farcir el gall resultava gairebé sobrera. I en aquest timeline global, a mena de concelebració planetària, s’hi va poder observar la grandesa i la misèria d’aquest nou espai de comunicació: la intel·ligència multiplicadora de la participació il·limitada però també la grolleria que conforma la condició humana com comprovem en tantes altres ocasions. El periodisme per omplir els buits d’una transmissió que dóna audiència a costa de incloure publicitat és tan absurd com els comentaris de mal gust de milers de tuitaires. Novament, la cosa no és “qui” parla sinó “què” diu.

Anuncios