Hi ha commoció al sector de la informació arran de la presentació d’un nou expedient de regulació d’ocupació (ERO) al principal grup de comunicació d’Espanya (Prisa) que inclou 150 acomiadaments al diari El Pais, el mitjà de referència des de la Transició. Especialment impactants han resultat les paraules del president del grup, Juan Luis Cebrián, davant l’assemblea de la redacció on els va venir a dir que eren massa vells i massa cars (88.000 euros anuals de salari mitjà) i poc digitals. Aquest argument dit per una persona de 67 anys que el 2011 va percebre més de 13 milions d’euros de remuneracions no deixa de ser paradoxal.

Aquest ERO no és més que l’acceleració en el buc insígnia del periodisme espanyol del trànsit cap un nou model de negoci que estan fent totes les empreses informatives. Cal canviar el model de producció de les redaccions per fer-lo multiplataforma gairebé 24 hores al dia i 365 dies a l’any i cal canviar el model de comercialització dels continguts per entrar en un mix de pagament per continguts, vendes de publicitat a l’engròs i al detall, patrocinis multiplataforma, i cobrament a buscadors i operadors de telefonia. Per les empreses existents, el repte és resistir els costos de la transició i, en aquest cas, quan més gran i més consolidada és una empresa en els mitjans convencionals, més difícil és.

En el cas de Prisa, s’hi sumen alguns factors específics. Aquest ERO arriba després que el diari i el grup hagi deixat de ser allò que Hess anomena un “diari d’editor transformat en una corporació multimedia” (la família Polanco) a ser propietat d’un fons d’inversió nord-americà (Liberty) que tothom en el sector dóna per descomptat que està fent de tauró de qui podria ser-ne el nou propietari (Carlos Slim). En segon lloc, Prisa fa anys que arrossega problemes per l’estructura del propi grup. Estem davant una editorial de llibres (Santillana) que crea un diari i el fa rendible i líder (El Pais), que amb els seus beneficis compra la principal cadena de ràdio de l’Estat i la modernitza (la Ser) i que, durant una dècada, amb els beneficis d’aquests tres negocis aconsegueix pagar tres coses: els dividends, l’expansió audiovisual i internacional i les pérdues en aquest dos àmbits. El mal de la bèstia és que molt abans de la crisi, els mitjans tradicionals sanejats ja van començar a no rendir suficient per pagar les tres coses. Si s’hi afegeixen errors greus en l’àmbit audiovisual (guerra del futbol amb Mediapro, el projecte de televisió de proximitat Localia, transformació de Canal Plus en Cuatro) i en la internacionalització, el resultat és un deute d’aproximadament 4.000 milions d’euros a mans dels principals bancs espanyols que ara passen greus dificultats (Bankia) o que estaran en les próximes setmanes (La Caixa, BBVA, Santander) sota un supervisor europeu que no té tanta por als editorials de El Pais com el governador del Banc d’Espanya.

Cebrián justifica l’ERO perquè el diari ha entrat en pèrdues en el primer semestre per primera vegada. És evident que els ingressos actuals no poden equilibrar les actuals despeses estructurals, ni les salarials ni les corporatives. La informació ha perdut valor i no genera ingressos ni per mantenir salaris mitjans de 88.000 euros ni per consellers delegats pagats a preu d’executius del sector financer amb un jet privat a Barajas. I també és evident que El Pais acumula prou plusvàlues en la seva història per finançar una transició ordenada al món digital que no passaria per descapitalitzar-lo informativament. El problema és que aquests beneficis estan invertits en negocis ruïnosos o en actius que s’haurien de vendre (Santillana i la Ser). Un cas per seguir de prop.

Anuncios