Un dels drames de les empreses informatives és que no han trobat la manera d’aplicar un principi bàsic de l’economia del segle XXI com és internacionalir¡tzar la seva activitat. Els únics que ho han aconseguit són els que ha muntat un negoci global com poden ser el Financial Times, National Geographic, la BBC o Al Jazeera. Però esdevenir líder mundial d’un segment molt concret de mercat no és la única estratègia possible per internacionalitzar-se. Com en altres sectors econòmics, n’hi ha d’altres que van des de deslocalitzar la producció per guanyar eficiència fins a exportar. I encara que no ho sembli, és possible fer-ho també en l’àmbit de la informació. El grup El Punt, per exemple, va posar en marxa dues estratègies exitoses a finals del segle passat: d’una banda va convertir la seva planta d’impressió en el principal proveïdor de la premsa gratuïta del sud de França aprofitant que el conveni sectorial d’aquell país prohibeix que les rotatives dels diaris de pagament facin el tiratge dels que no cobren per la informació. Així, una planta que li hagués costat molt de rentabilitzar només imprimint els 20.000 o 30.000 exemplars de El Punt, la va pagar amb aquest negoci “internacional” que, a més, reduïa el cost per exemplar imprés del diari del propi grup. La segona experiència va ser encara més agoserada i va consistir a contractar descendents dels exiliats catalans a Argentina en plena crisi del corralito. Via telemàtica, aquests joves formats amb uns breus cursos de llengua catalana, s’ocupaven de picar els textos dels petits anuncis inmobiliaris del setmanari gratuït del grup. Ho feien amb salaris molt més baixos en relació a Girona i estratosfèrics en relació a Buenos Aires i, a més, el tancament guanyava la diferència horária per captar anuncis dins a l’últim minut, un factor molt competitiu a l’era de la bombolla inmobiliària.

No sempre internacionaliztar-se és garantia d’èxit. L’aposta del grup Prisa per esdevenir un grup informatiu i de comunicació “global en espanyol” és una de les claus de la seva actual debilitat financera. Els negocis de la comunicació en anglès són globals perquè és la llengua dels que prenen decisions, no pel seu nombre de parlants. Tampoc han funcionat mai, els intents diversos de “traduir” productes com el Newsweek en espanyol o Le Monde Diplomatique. Com es demostra ara a la xarxa, la barrera no és la llengua sinò el marc de referència.

Una experiència a considerar que ja ha funcionat en altres àmbits de la comunicació és el de la internacionaització a base d’exportar formats. El cas, per exemple, del que van fer Toni Cruz i Josep Maria Mainat quan eren a Gestmusic va ser paradigmàtic a partir de constituir una xarxa internacional de petits i mitjans productors que feien de distribuidors locals de formats de programes d’entreteniment televisu d’altres països, de manera que els costos de gestació, i a vegades alguns de producció, es compartien a escala global i feien competitius els seus preus en els mercats globals. La cadena que comprava el producte no havia de pagar tot el cost d’arrencada.

Una cosa similar ha posat en marxa en l’àmbit informatiu el grup Time Out internacional. Es tracta de posar en valor a escala global el model de la revista d’oci urbà de culte a Londres i Nova York. A Catalunya i a Espanya, Eduard Voltas està en plena fase d’explotació de la franquícia. La dada a retenir és que ofereix Time Out Int a canvi dels royalties que paguen els franquiciats: la marca, els desenvolupaments tecnològics i… la credibilitat. Si és té clar quin és el propi core bussiness, és fàcil internacionalitzar-se, també en el periodisme.

Anuncios