Els mitjans de comunicació en general, i els informatius en particular, tenen més raó de ser com allò que Berger i Luckmann anomenen les “comunitats de sentit” que no pas com allò que Gramsci anomenava “l’intel·lectual orgànic”. El nou paradigma digital avala el que va dir a mitjans del segle passat la teoria dels usos i gratificacions: el públic consumeix allò que li resulta útil, que no entra en contradicció amb el que pensa i que li reporta algun tipus de gratificació emocional, intel·lectual o de quaslevol altra mena. Si els mitjans tradicionals haguessin muntat els seus negocis sobre aquesta base i no sobre la teoria de l’agulla hipodèrmica de Lasswell pot ser no haurien arribat tant exhaustes com ho han fet al món de les xarxes socials.

El paradigma digital, però, permet fer un pas més. El públic no només pot consumir allò que li satisfà sinó que hi pot participar. Des del primer moment, aquesta possibilitat s’ha plantejat de manera desenfocada. Els mitjans digitals que no provenien de l’àmbit convencional han fet de la participació la seva bandera i han convertit qualsevol forma de compromís o de codi de conducta per regular-la en una nova “forma de censura”. És la clàssica reacció pendular, enfront d’uns mitjans tradicionals pujats al pedestal del monopoli, els “nous” han atiat els comentaris sense moderació i les enquestes exprés que han deformat les possibilitats de la nova relació amb l’audiència. El resultat ha estat que la participació s’ha desprestigiat a mans dels comentaris spam, de la omnipresència de determinats individus amb patologies mentals o, simplement, de les campanyes de propaganda més o menys beintencionades. Mentrestant, el periodisme professional segueix recloent els consumidors que formen part de la seva comunitat a les cartes dels lectors, a les trucadetes després de la tertúlia de la ràdio o als sms sobre impressionats a la pantalla de televisió que, a més, permet fer una mica de calaix.

El periodisme professional i les empreses informatives, però, comencen a veure les possibilitats del nou paradigma per enfortir els vincles amb la seva comunitat de seguidors. Xavi Casinos, per exemple, ha explicat el cas de The Guardian amb el seu “The Guardian Open Weekend“. La nova temporada radiofònica també ha comportat algunes innovacions en quest àmbit com l’ús que fan Pepa Bueno i Manel Fuentes de les xarxes socials no només per salpebrar els espais d’opinió sinó també per participar en l’elaboració de la informació com ja havia fet l’any passat el mestre Puyal quan va transformar el Futbol a Catalunya Ràdio en la TDP, comunitat de culers a la ràdio convencional, a la xarxa, a Facebook i a Twitter, set dies a la setmana, cinquanta dues setmanes a l’any.

Aquesta setmana a la Social Media Week, el director de El Periódico, Enric Hernàndez, ha presentat en societat el projecte “Entre Todos” que pilotarà en Joan Cañete i que aprofundeix en la participació dels lectors i en la creació de la comunitat d’EPC. La idea té tres fronts d’actuació amb la premissa d’establir diversos nivells de participació en funció de que els usuaris siguin subscriptors, compradors habituals, esporàdics o passavolants de la web. El primer front és trencar la vella idea de les cartes al director i convertir aquest espai en la punta de llança de la participació dels lectors de qualsevol dels productes del diari (web, e-periódico, paper, twitter o facebook) per compartir amb la resta de la comunitat les seves opinions i els seus punts de vista. El segon front és proposar als lectors i als membres de la comunitat d’EPC que ajudin a conformar la línia editorial del diari davant de nous fenòmens socials, de nous debats polítics i de noves realitats culturals. I el tercer front és que els lectors comparteixin amb els periodistes el seu testimoni en determinades notícies, la informació que els hi sembli que hauria de ser publicada, i, sobretot, els temes que el diari hauria de tractar i les preguntes que hauria de respondre.

Molts pensaran que és una pura operació de màrqueting, el temps ho dirà però el cert és que iniciatives com aquestes mostren el camí de l’actualització de la pràctic periodística com a alternativa a la seva descomposició a mans de l’immobilisme o de la propaganda. No és tracta de fer periodisme sense periodistes sinó de fer-lo “amb” els lectors, amb la resta de la comunitat que forma els mitjà.

Anuncios