Una de les paradoxes d’aquesta crisi és l’evolució dels preus. Segons la teoria econòmica, els preus ajusten la relació entre l’oferta i la demanda. Per tant, una caiguda del consum com la que vivim hauria de provocar una contenció dels preus. A més, les baixades dels costos salarials -en termes absoluts o relatius a conseqüència de la inflació- se suposava que havia de servir precisament per ajustar els preus a la demanda interna i a la competitivitat exterior. No ha estat així i la inflació segueix desbocada. Possiblement, la raó de fons es el pes excessiu de l’endeutament en les costos de la majoria d’empreses catalanes i espanyoles. I el preu del diner ha pujat exponencialment. De manera que la baixada de salaris amb prou feines ha servit per res més que per compensar l’augment dels costos financers. Els pressupostos 2013 que presenta el govern de Rajoy són una mostra del fenomen.

En el cas de la informació, el problema ve de lluny perquè en el preu de venda, tant al públic com als anunciants, s’acumulen moltes ineficiències i decisions equivocades. En els millors anys de la bombolla, el preu dels diaris i les tarifes dels anuncis a la ràdio i la televisió eren aliens al comportament dels consumidors. Mai van pujar a conseqüència d’un augment de la demanda d’informació sinó per altres raons: la necessitat de finançar la producció de continguts per internet que no tenien ni tenen retorn; el manteniment artificial de la difusió (vendes en bloc) o de l’audiència (drets de futbol); el finançament a baix cost per part  les centrals de compres de publicitat que anticipaven ingressos a canvi de quedar-se el 25 o el 30% de marge d’intermediació. Dos exemples: tots els beneficis del diari El Pais de l’any 2003 corresponien a ingressos atípics per promocions i l’any 2008 el gap entre la inversió dels anunciants a les televisions espanyoles i els ingressos de les cadenes va ser de 1.000 milions d’euros que van anar a mans de les centrals de mitjans.

Els canvis d’hàbits de consum d’informació han de comportar un canvi en l’estructura dels preus i dels ingressos de les empreses informatives malgrat ara per ara només s’hagi actuat en la reducció de costos. La via oberta pels diaris alemanys cobrant a Google per l’ús comercial dels seus continguts indica que s’han d’ampliar les fonts d’ingressos. El mateix s’hauria d’explorar respecte les operadores de telecomunicacions. Pel que fa als ingressos tradicionals, cal buscar la manera que els consumidors a través dels mitjans convencionals no paguin els costos dels continguts que es consumeixen digitalment. Això voldria dir, en el cas dels diaris, que els lectors de paper -cada vegada menys- deixin de finançar les edicions electròniques o que els anunciants de la televisió convencional deixin de no tenir retorn en el consum a la xarxa. I, voldrà dir, també descomptar dels preus dels productes digitals els sobrecostos de la distribució convencional.

Mantenir l’estructura actual de preus, amb les trampes de la venda en bloc o dels descomptes del 80 o 90% en les tarifes publicitàries, ens porta a que el cost unitari dels productes informatius sigui insostenible per cap empresa i encara menys per atreure nous inversors o creditors.

Anuncios