La democràcia representativa, com l’economia de mercat i la cultura il·lustrada, tampoc ha sortit indemne de la possibilitat que ens instal·lem en el paradigma postmodern. Curiosament, el seu malestar s’ha intensificat arran del seu triomf més espectacular: la caiguda del mur de Berlín el 1989 en una successió de revoltes populars pacífiques que des de Praga fins a Moscou van enderrocar les dictadures comunistes d’una manera tan contundent com sorpresiva. Des d’aleshores, però, sigui per la via del triomfalisme o per la del fatalisme, diverses veus han qüestionat la vigència del sistema polític inventat per la suma de les revolucions anglesa, nordamericana i francesa dos segles abans.

La primera idea a considerar en aquest examen a la salut de la democràcia representativa és la fi de la història proclamada per Francis Fukuyama després de la caiguda del mur. Segons els pensador nord-americà, la fi dels règims comunistes dels països de l’Europa de l’Est comportava la victòria definitiva del liberalisme sobre la resta de les ideologies perquè s’havia demostrat la única amb capacitat de gestionar exitosament la convivència democràtica i de promoure el creixement econòmic. Ens trobem amb una primera descripció del moment polític que renega de la necessitat de la conversa democràtica. En aquest cas, per victòria absoluta dels ideals liberals enfront del feixisme i del totalitarisme comunista. La globalització econòmica que es va accelerar després de la caiguda del mur semblava abonar les tesis de Fukuyama. Però la realitat ha estat ben diferent. D’una banda en el món global l’equació entre democràcia i liberalització econòmica no ha funcionat com ho havia fet en l’etapa de la Guerra Freda. De manera que, com ha denunciat el premi Nobel Joseph Stiglitz, la fi de la història ha significat l’admissió al lliure mercat global de tota mena de països governats per règims pre-democràtics o directament antidemocràtics. Els casos més significatius han estat els de Rússia i de la Xina. Però en podríem trobar d’altres tan o més escandalosos des de la perspectiva il·lustrada al sud-est asiàtic o a l’Amèrica Llatina sense deixar de banda l’escàndol que hauria de significar per a qualsevol demòcrata que les monarquies del Golf Pèrsic passegin els seus fons sobirans per les borses europees mentre de la Declaració dels Drets Humans no n’han llegit ni l’article primer. Fins a cert punt, entre l’any 2008 i el 2012, Europa i els Estats Units han viscut una crisi econòmica derivada de la ineficiència dels règims democràtics quan competeixen en un mercat obert amb tota mena de dictadures. Mentre les democràcies perden el temps en eleccions lliures en països amb altes taxes d’atur, la Xina o Abu Dhabi s’apoderen a preu de ganga dels estalvis dels pacients votants occidentals. La fi de la història ha significat, només, el triomf dels ideals liberals en matèria d’economia i en la seva versió més ultra com ha denunciat Todorov. Però s’ha trencat una equació que era bàsica en el món que va inventar el periodisme: no hi ha economia de mercat sense democràcia. El trencament d’aquest vincle explica la manca de llibertat de premsa en moltes de les potències emergents en la primera meitat del segle XXI com ara la Xina o Rússia i justifica també en bona part l’ús instrumental dels mitjans informatius que han fet a Occident alguns magnats econòmics com Berlusconi o Murdoch.

Un segon fenomen ha posat en qüestió la visió triomfalista de Fukuyama. Es tracta de la coneguda teoria del “xoc de civilitzacions” formulada per Samuel Huntington. Segons aquest pare filosòfic dels neocons nordamericans, el segle XXI s’havia de caracteritzar per una nova confrontació global en la qual els adversaris en joc ja no serien d’arrel política o econòmica sinó religiosa. La caiguda del mur de Berlín hauria estat coetània al rearmament de la religió com a element bàsic de construcció de les identitats nacionals de manera que el món global està abocat a reviure una nova guerra entre contraris irreconciliables: Orient i Occident, la civilització judeocristiana i el món musulmà amb Àsia com a principal camp de batalla. Una confrontació atiada pel fonamentalisme islàmic que obligaria Occident a rearmar-se en base a un nou fonamentalisme judeocristià. La paròdia amb que les tres administracions Bush (sumant la del pare i les del fill) van mirar de posar en pràctica el xoc de civilitzacions no ens pot fer perdre de vista la profunditat de l’anàlisi de Huntington. És cert que des de finals dels anys 80 del segle XX, la religió ha reocupat determinats espais de la vida pública, tant a les democràcies occidentals com a les dictadures orientals, que resultaria inimaginable per a qualsevol dels pares de la Il·lustració. I que ha esdevingut un element d’identitat tan pels individus com per les comunitats que sentien la globalització com una amenaça. I també pels que sense veure-la se sentien desvalguts en un entorn cultural postmodern que els abandonava al bricolatge espiritual. El fonamentalisme, islàmic o judeocristià, és una resposta plausible per aquells que no s’acostumen a viure en un nihilisme permanent que els genera incertesa. Amb tot, el fracàs de la democràcia imposada per les bombes a Iraq i Afganistán juntament amb els esperançadors moviments de la primavera àrab, especialment a Egipte, han posat sobre la taula la necessitat de reintroduir el concepte de debat democràtic i d’opinio pública com a eix fonametal de les revolucions polítiques encara qu molts han trobat més útils les xarxes socials que els mitjans tradicionals per aquest propòsit, almenys en la fase incial del canvi polític.

Ni la història s’ha acabat ni la religió ha représ el control de la vida política però el cert és que les democràcies representatives s’han aflebit en l’últim tram del segle XX perquè han obert els seus mercats a estats que no ho eren o perquè han volgut , una vegada més, imposar-se a cop de destral. I al final, la debilitat enfront de tercers s’ha convertit en un element d’autocrítica. És el cas, per exemple del treballs de Zygmunt Bauman amb el seu concepte de societat líquida en la qual s’han afeblit els vincles dels individus amb la comunitat democràtica i s’han trencat els lligams entre democràcia i economia de mercat. Una idea similar a la que expressa Philip Pettit –pensador de capçalera del expresident Zapatero- amb el seu concepte de “republicanisme” entès com la definició de l’interès general en democràcia com la modulació dels diversos interessos particulars i no com el debat per establir prioritats que tinguin un recolzament majoritari. I encara en la mateixa línia s’ha expressat també el professor Víctor Pérez Díaz amb un títol ben clar: El malestar de la democracia. Molts d’ells, podríem considerar-los en última instància hereus de les crítiques de Jürgen Habermas que en la seva Teoria de l’Acció Comunicativa ja portava anys defensant que la democràcia representativa és un placebo de la democràcia real que és la deliberativa. Un narcòtic administrat des dels mitjans de comunicació, afegirà Habermas.

Sigui com sigui, en el món econòmicament globalitzat i culturalment postmodern la democràcia representiva està sotmesa en el moment de la seva màxima extensió territorial a dues corrents centrífugues.

La política en el segle XXI: crisi de representació i alternatives.

Durant la crisi econòmica posterior a la crisi financera del 2008, algunes èlits occidentals van començar a parlar sense embuts de la necessitat de redefinir el sistema democràtic en la línia d’establir una mena de mandarinat que pregui les decisions “tècniques” necessàries sense haver d’entretenir-se amb el debat democràtic. Algunes veus han interpretat que el creixent poder del Consell Europeu i de la Comissió Europea no era més que la versió local del que anomenen la plutocràcia nordamericana. Diaris de tradició conservadora i europeísta com La Vanguardia de Barcelona han parlat del “directori europeu” per referir-se a les institucions comunitàries amb el llenguatge dels contrarevolucionaris francesos. Episodis com la substitució del primer ministre italià Silvio Berlusconi pel professor Mario Monti el mes de novembre del 2011, no deixen de fer bona la teoria conspirativa en aquest punt. Amb tot, la praxi posterior del propi Monti o el toc d’alerta del mateix Consell en la seva reunió de juny de 2012 sobre la necessitat d’aprofundir en el govern democràtic d’Europa deixen clar que estem davant d’una tendència no necessàriament consolidada. Però, en tot cas, està clar que en un mandarinat el periodisme que va inventar la Il·lustració fa més nosa que servei.

No nos representan, no dicen la verdad”. Aquest era un dels lemes del moviment anomenat 15-M que la primavera de l’any 2011 va omplir les places d’algunes poblacions espanyoles arran de les protestes per la política d’ajustaments del govern de Zapatero en vigílies de les eleccions municipals. La democràcia representativa i els mitjans de comunicació anaven en el mateix sac. Els manifestants acusaven als diputats i regidors de no representar els interessos dels seus votants i de subvertir el mandat de les urnes. I, conscients del vincle entre uns i altres, acusaven als mitjans de comunicació d’ocultar aquesta circumstància. Estem, doncs, davant d’una crisi de representativitat, tant del sistema democràtic com dels mitjans de comunicació. I la resposta és un moviment a favor de la democràcia “real” que veu en el món digital la possibilitat de fer efectiu el govern a través d’assamblees deliberatives en les que participen les ciutadans sense necessitat de la mediació dels partits i dels mitjans. És evident que en aquest tipus de democràcia el periodisme que va inventar la Il·lustració té molt poc sentit perquè la seva traslació a la informació significa l’accés directe dels ciutadans també sense intermediaris a través de les xarxes socials.

Convé, però, no precipitar-se en l’anàlisi. El clam del 15-M era sobretot una exclamació d’alliberament. La gent que s’hi va mobilitzar no hi havia arribat convocada ni pels partits polítics ni pels mitjans d’informació convencionals. Hi havia arribat a través del boca a orella i, sobretot, de les noves xarxes socials. De manera que el desengany i el malestar generalitzat per la crisi econòmica i, sobretot, el desconcert dels votants de Zapatero pel seu viratge cap a l’ortodòxia econòmica de la Unió Europea va fer plausible una alternativa que fins aleshores  semblava marginal: la democràcia directa. Internet esdevé per alguns pensadors com Manuel Castells la nova Ìtaca de la democràcia sense intermediaris i, de retruc, de la comunicació sense mitjans. Una societat basada en la participació lliure de ciutadans lliures, sense les cotilles dels partits i sense les cotilles dels mediadors institucionals que fins a principis del segle XXI controlaven els mitjans tècnics que permetien la difusió massiva de missatges. Ara, l’autocomunicació de masses impulsaria el nou paradigma de la democràcia deliberativa.

Aquest malestar, però, no es constata en el comportament dels ciutadans com a electors i com a consumidors d’informació. A l’Estat espanyol, la participació electoral s’ha mantingut pràcticament constant en la última dècada. El 68,7% dels electors van participar a les eleccions generals del 2000 mentre que a les del 2011 van ser el 68,9%. El consum d’informació, si agafem per exemple el de diaris d’informació general, fins i tot ha augmentat passant del 36 al 38 per cent de la població major de 18 anys.

Amb tot, tant l’opció pel mandarinat com la pulsió a favor de la democràcia directa han entrat amb força en el relat polític a principis del segle XXI. Les propostes, per exemple, del Partit Popular per reduir despeses eliminant regidors, traspassant competències a les diputacions o suprimint la professionalització dels diputats autonòmics mentre es tanquen organismes de control com els defensors del poble o les sindicatures de comptes no deixen d’estar inspirades en última instància en la doctrina del mandarinat. I la seva traslació en l’àmbit informatiu és el tancament de les televisions autonòmiques i locals. La idea és tan viva que fins i tot els seus adversaris la comparteixen com per exemple l’alcaldessa de l’Hospitalet que va justificar el tancament de l’emissora local de televisió perquè ara “ja es comunicava amb els ciutadans pel Twitter”. De la mateixa manera, la reacció dels sindicats de classe davant les retallades del govern espanyol al juny del 2012 va ser reclamar un referèndum per aprovar-les. L’argument oficial era que no anaven al programa amb el que el PP va guanyar les eleccions. La realitat és que fa temps que els sindicats, organismes en última instància de representació, s’han vist desvalguts per la força dels moviments socials alternatius i proven de sumar-se al seu discurs per recuperar… representativitat.

Més enllà de la maduresa del moment, aquest malestar ens posa sobre la pista de l’assumpte realment important: els mitjans de comunicació són un sector econòmic en el paradigma de la democràcia representativa. De manera que l’evolució del sistema polític és clau per determinar l’evolució del subsistema de mitjans de comunicació. En un món sense representants i representats no caldrien mitjans de comunicació que els posin en relació. I aquest món pot arribar tant si triomfa la tesi  del mandarinat com de la democràcia directa.

Anuncios