El periodisme és fill de la Il·lustració però també de l’economia de mercat. La necessitat d’ampliar mercats com a resultat de la industrialització força els productors a competir amb els preus davant dels consumidors i aquesta és la base del naixement de la publicitat. I la inversió en aquest àmbit és un pilar fonamental del finançament dels mitjans de comunicació i, per tant, de las seva existència com a sector econòmic. No en va, l’època daurada dels mitjans de comunicació es viu en la dècada dels 60 del segle passat quan Estats Units i Europa consoliden una classe mitjana amb un alt poder adquisitiu que consolida per primera vegada un consum de masses. La premsa escrita, la ràdio i la televisió comercial on existeix reben centenars de milers de milions de dòlars d’inversió publicitària perquè són la única vida d’accés a les masses que han de comprar electrodomèstics, cotxes, viatges, roba, colònies, tabac, alcohol… en aquells primers grans magatzems al centre de les ciutats i després en els centres comercials de la perifèria. Mitjans de masses al servei del consum de masses en el moment àlgid de l’economia de mercat que construeix un món aparentment feliç basat en la industrialització, el repartiment de la riquesa a través del treball i el consum com a principal vincle social. La situació ideal per fer dels mitjans de comunicació un negoci basat en l’acumulació d’audiència constituïda en target publicitari.

Aquest món feliç rep una primera atzagaiada a principis dels anys 70 del segle XX amb la crisi del petroli. La industrialització i el seu món es fonamenten en un ús intensiu dels combustibles fòssils obtinguts a baix preu però que són uns recursos naturals finits. La por a que s’acabi el petroli fa pujar de cop i volta el seu preu atiat per la voluntat dels seus productors -fonamentalment els països àrabs- de treure’n el màxim benefici abans d’esgotar-lo. Des d’aleshores la industrialització com a base de l’economia de mercat ha estat qüestionada des de diverses perspectives. La més cridanera ha estat l’ecologista però no ha estat ni de lluny la més decisiva. La crisi del petroli atia, per exemple, el desenvolupament de l’anomenada societat de la informació en països com Estats Units i Japó conscienciats de la necessitat de basar el seu lideratge econòmic en el coneixement i no en la producció massiva. De la inversió derivada d’aquest objectiu estratègic se’n derivarà el desenvolupament de la informàtica i de les telecomunicacions que és a la base de la creació d’internet i dels dispositius mòbils. Una segona conseqüència de la crisi del petroli va ser la  puixança de les finances com a sector econòmic impulsades per les grans fortunes occidentals deleroses de buscar altes rendibilitats fora del sector industrial al que se li augura un futur limitat però també pels fons sobirans dels països productors de petroli que volien invertir els ingressos de l’explotació dels seus recursos naturals per viure’n quan s’acabin. I, finalment, la tercera idea dominant en l’economia des de la dècada dels 80 del segle passat significa la intensificació del paradigma industrial del segle XIX a partir de l’anomenada globalització. Es tracta de repetir a escala mundial allò que ha resultat un èxit a nivell dels Estats Units i d’Europa: la liberalització dels mercats per treure el màxim profit a la producció industrial de béns eliminant els aranzels per deixar que sigui el mercat qui premiï aquells que poden oferir un millor preu a partir de ser més eficients en els costos de manufactura dels productes. D’aquesta manera, a més, es diu en la dècada dels 90 del segle passat, el desenvolupament econòmic deixarà de ser patrimoni dels països occidentals i s’estendrà arreu de manera que el consum encara serà més massiu i els productors de combustibles fòssils no hauran de apujar-ne el preu per garantir-se el benestar. Aquest idea força sumada la revolució del transport aeri i marítim acompanyada de les telecomunicacions són a la base del creixement econòmic dels anys noranta i del primer lustre del segle XXI.

Finalment, la globalització econòmica no ha creat un mercat global de competència en els preus de venda sinó dos fenòmens ben diferents com ha estat l’explosió del capitalisme financer a partir de la lliure circulació de capitals i la competència en els costos i no en els preus a partir de la lliure circulació de mercaderies. Les conseqüències del primer fenomen són ben evidents en la crisi actual en convertir l’eix central de l’economia en un casino on el capital busca la màxim rendibilitat en el menor temps possible allà on sigui. Les del segon han donat pas als fenòmens low cost i concretament a les marques blanques que impliquen la desaparició de la publicitat. És en aquest context en el qual, el món digital construeix les seves alternatives als mitjans de comunicació de masses. Iniciatives com els blocs o l’anomenat periodisme ciutadà no deixen de ser l’expressió en l’àmbit periodístic de l’economia low cost i de les marques blanques. I l’ensorrament dels mitjans de comunicació de masses no deixa de ser un fenomen paral·lel al de la crisi dels centres comercials enfront dels basars orientals o de les botigues de mobles tradicionals davant el món make yourself que representa Ikea.

Els mitjans de comunicació s’enfonsen, doncs, al mateix ritme i amb la mateixa intensitat que el paradigma econòmic que els finançava. I les xarxes socials -aquesta mena d’Ikea del periodisme- són percebudes com a alternativa al periodisme de la mateixa manera que la resta de marques blanques: mateixa utilitat a un preu més reduït o directament gratis.

Anuncios