El concepte més simètric al de la Il·lustració que utilitzem per definir les societats occidentals a principis del segle XXI és el de “postmodernitat”. És un terme tan feble i eteri com la realitat que pretén explicar. Els primers a identificar l’últim terç del segle XX amb la postmodernitat van ser els estudiosos de l’arquitectura. Entenien que vivien un moment nou caracteritzat per l’absència de cap moviment estètic hegemònic. L’arquitectura postmoderna implica la convivència pacífica entre canons estètics distants i, àdhuc, contraposats. Convivència en podríem dir onanista, sense el diàleg i la confrontació propis de les batalles anteriors entre els “ismes”. Cada creador adopta el seu propi codi sense adscriure’s a cap mena d’escola ni encara menys sense confrontació amb els coetanis. L’arquitectura passa a ser un art individual, sense gregarismes ni militàncies. De fet, és a finals dels anys 80 del segle XX que per primera vegada els arquitectes passen a fer-se un nom, sense claca que els acompanyi.

Diversos filòsofs de l’Europa continental –com Vattimo o Lyotart– van considerar que aquest estat d’ànim dels arquitectes era l’expressió d’un canvi profund del paradigma cultural que després de la confrontació dramàtica entre els grans totalitarismes del segle XX –el feixisme i el comunisme- havia sumit Occident en una etapa de pensament feble caracteritzat per l’absència del que van anomenar els “metarrelats”, una mena de cosmovisions de base ideològica que a parer seu havien alimentat el debat democràtic al llarg del segle XX. La postmodernitat, en aquesta visió, és un món sense idees força, sense grans escoles de pensament en el qual els individus es conformen la seva visió particular del món sense adscriure’s a cap ideologia. Una mena de bricolatge ideològic, filosòfic, estètic, polític i religiós sense veritats absolutes resultant de l’aposta il·lustrada per la tolerància absoluta i el pluralisme que hauria derivat en una mena de relativisme absolut. Un món on no cal discutir la veritat de les idees perquè cadascú pot pensar el que vol sense ser blasmat ni pública ni privadament. Un món on ni tan sols la coherència és un valor absolut de manera que es pot ser liberal en matèria de moral sexual, budista en la perspectiva espiritual i marxista en l’àmbit econòmic. De la mateixa manera que un arquitecte pot fer un aeroport amb columnes jòniques revestides de vidre i alumini.

La postmodernitat és un concepte feble en ell mateix. Endevina la fi d’una època però no n’anuncia una de radicalment nova. Però altres conceptes paral·lels rebel·len un mateix sentiment de desconcert ètic i estètic. La plasmació en l’àmbit literari i cultural de la postmodernitat és el concepte de multiculturalisme. Possiblement l’autor que millor l’ha expressat és Harold Bloom. Amb una crueltat que ratlla el sadisme intel·lectual, Bloom blasma la destrucció d’un cànon estètic universal a mans dels pensadors multiculturals quan afirmen que la bellesa i la qualitat literària no són conceptes absoluts sinó relatius. Bloom denuncia com la crítica literària internacional ha passat de valorar els creadors en referència al seu valor absolut en la història de la literatura i ha passat a promoure’ls per la seva aportació a la diversitat i al pluralisme cultural. El multiculturalisme literari no és altra cosa que el resultat d’una determinada política molt estesa en el món anglosaxó basada en el principi de discriminació positiva que, a la vegada, es basa en la voluntat de no assimilar les diverses expressions culturals que conviuen en una societat en una cultura hegemònica. El multiculturalisme advoca per una mena de societats on l’Estat no promou una cultura axial hegemònica entre els individus que el formen. Ni una estètica, ni una ètica ni res que se li assembli. L’Estat s’ha de limitar a organitzar la convivència pacífica entre les diverses maneres de veure i de viure el món que conviuen en un determinat territori. No ha d’imposar cap criteri. I encara menys el de la majoria encara que es conformi democràticament. Les societats amb vocació multicultural són això: la coexistència sense diàleg entre diverses maneres de viure i de pensar. O sigui el clàssic “a mi no m’emprenyi” que l’individuo adreça a l’Estat i als seus conciutadans.

Bloom conclou que el multiculturalisme ens condueix a l’edat del caos que va descriure Giambattista Vico en determinar el caràcter cíclic de la història de la cultura. El caos és un món on manquen els cànons, les regles i les ideologies per reprimir la voluntat indiscutida dels individus. D’alguna manera, des de la perspectiva històrica, la postmodernitat multicultural seria una regressió al individualisme renaixentista enfront de l’aposta comunitarista de la Il·lustració.

Si la hipòtesi de que la postmodernitat és un paradigma cultural substitutiu de  la Il·lustració, és evident que al periodisme li han remogut una de les bases de la societat que el va inventar. I és evident, també, que el món digital en general, i les xarxes socials en particular, serien substitutives dels mitjans de comunicació en aquest nou entorn. Certament, el timeline de Twitter trasllueix els elements més característics de la postmodernitat: tothom parla amb la mateixa veu i les diverses aportacions conviuen en un règim d’oferta compartida perquè els usuaris triïn el que els interessa sense haver de subscriure’s a un diari i ni tan sols a una web. En aquesta hipòtesi, les xarxes serien conseqüència d’un món nou i no pas la causa com alguns han volgut veure. Realment, el timeline és molt de l’edat del caos.

Anuncios