El periodisme és una realitat històrica. No té un origen ni natural ni sobrenatural. És el resultat de l’acció humana i respon a un seguit de necessitats aparegudes en el context d’una determinada forma d’organització de la vida socials. Això vol dir que el periodisme pot desaparèixer o transformar-se substancialment: perquè la societat canvia la manera d’organitzar-se o perquè considera que el periodisme ja no li resol les necessitats per les quals el va inventar. Empresaris dels mitjans informatius, professionals de la informació i consumidors de notícies haurien d’aixecar-se cada matí pensant que pot ser l’últim del periodisme com l’hem entès des del segle XVII i, especialment, com l’hem entès en la segona meitat del segle XX.

El context social que fa necessari el periodisme es constitueix a partir de tres grans revolucions: la Il·lustració, la Revolució Francesa i la Revolució Industrial. La primera genera lectors, la segona votants i la tercera consumidors. El periodisme és impossible sense els primers, impensable pels segons i inviable sense els tercers. Hi ha periodisme en les societats que volen universalitzar el saber, democratitzar el poder i repartir la riquesa i el benestar. Hi ha periodisme quan hi ha predomini del pensament científic, quan hi ha democràcia representativa i quan hi ha economia de mercat. La salut del periodisme depèn de la vitalitat en el compliment de les funcions que té assignades, de l’adhesió del públic però també de la salut del context que el va engendrar. I la veritat és que ni la ciència, ni la democràcia representativa ni l’economia de mercat passen per molt bon moment en acabar la primera dècada del segle XXI.

El periodisme no té sentit en l’obscurantisme de l’Edat Mitjana. El periodisme té sentit quan s’estén entre els europeus la voluntat d’il·luminar el coneixement amb la raó. El món medieval tenia els seus propis mecanismes d’intercomunicació entre els reis i els vassalls, entre el Papa i els súbdits, entre els gremis i les ciutats. El periodisme neix quan Europa s’entusiasma amb la raó, la veritat científica i la conversa democràtica. El periodisme no és una conseqüència de la impremta. És un dels fills predilectes de la Il·lustració, d’una societat que vol estendre universalment el coneixement per obrir les portes a la participació democràtica dels seus membres.

L’autor que millor ha expressat el vincle entre periodisme i democràcia ha estat Alexis de Tocqueville. Aquest aristòcrata il·lustrat francès viatja als Estats Units poc després de la revolució democràtica i es pregunta per les raons del seu triomf anterior a la revolució francesa. Tocqueville no entén com la democràcia ha arribat abans a un país fet a base de proscrits europeus que a la França il·lustrada. I troba la resposta en la llibertat de premsa: “la sobirania del poble –escriu- i la llibertat de premsa són dues coses correlatives; la censura i el sufragi universal són dues coses que es contradiuen. (…) Entre els dotze milions d’homes que vivien en el territori dels Estats Units entorn de 1830, ni un de sol s’atreviria a proposar que es restringís la llibertat de premsa”. Vet aquí la raó: la democràcia prospera primer allà on no hi ha censura. Ergo la democràcia avança de bracet de la llibertat d’informació, o sigui, del periodisme.

La tercera columna que sosté el naixement del periodisme és la Revolució Industrial i la implantació del sistema econòmic capitalista. Sense la revolució industrial mai hauria aparegut la publicitat que es basa en la necessitat de promoure el consum massiu dels productes fabricats en sèrie. Ni l’agricultura, ni el comerç ni la fabricació artesanal necessiten de la publicitat com la necessita la indústria. En paral·lel, la industrialització provoca un moviment massiu de persones que canvien el seu lloc de residència a tota Europa. El pas de la vida rural a la vida urbana implica una redefinició dels vincles entre els individus i el seu entorn. I un procés de dissolució en la massa. Els diaris apareixen com un nou vincle entre els europeus desplaçats del camp a la ciutat i les seves noves comunitats que ja no són de base familiar i religiosa sinó econòmica i política. El diari, primer, i la ràdio i la televisió, després, passen a omplir el buit dels avis i dels mossens que no han acompanyat als europeus en el seu trànsit del camp a la ciutat, de la masia a la fàbrica.

La davallada, doncs, del sector dels mitjans de comunicació que es tradueix en pèrdua de pes econòmic, destrucció d’ocupació i disminució de la seva influència social, no es pot analitzar, doncs, de manera aïllada del context social per veure en quina mesura els canvis en l’organització de la vida col·lectiva han provocat, accelerat o intensificat la crisi dels mitjans de comunicació com a model de negoci i com a activitat professional.

Cal analitzar si la Il·lustració ha deixat pas a la Postmodernitat com a paradigma de la societat actual per valorar si el context polític, econòmic i cultural en el que van néixer els mitjans informatius i en el que es van consolidar com a sector econòmic ha canviat i avaluar el seu impacte en l’activitat periodística. Les xarxes socials no deixen de ser un reflex d’aquesta nova època, d’aquest pulsió deliberativa de la democràcia, de l’economia de marques blanques i de la cultura del jo. No en són el motor però sí l’expressió més cridanera. És evident que en una societat organitzada a partir de la democràcia directa, l’economia low cost i l’individualisme postmodern, el periodisme no tindria les mateixes funcions que abans. La qüestió és si tindria algun sentit.

Anuncios