El món digital ha aconseguit convertir en amables conceptes que en el món analògic es consideraven anatemes. Allà on els sindicats corporatius blasmaven les empreses periodístiques per abaratir el preu del treball i per generar ocupació precària, ara es considera que és el moment de “compartir” els continguts sense poder fer pagar per consumir-los. Com diu un jove enginyer, Àlex Poderoso, és poc “friendly“. De manera que els cineastes de renom que ploren perquè les sales són buides per culpa de la xarxa, són els mateixos que retiren la paraula a les ministres que pretenen lluitar contra la pirateria “digital” com va passar amb l’anomenada llei Sinde a l’Estat espanyol. Mentre, la dreta riu per sota el nas perquè ja li va bé que els pancarteros que van fastiguejar a Aznar durant la guerra d’Iraq ara no cobrin per la seva feina. Altra cosa seria que els jornalers andalusos assaltessin un supermercat per robar menjar.

Els abusos que han comés les entitats de gestió del cobrament dels drets derivats de la propietat intel·lectual, juntament amb el malestar de la societat amb l’exercici del seu monopoli per part dels mitjans de comunicació de masses, han provocat que el món digital aparegui com una oportunitat per deixar de banda certes regulacions que la societat no interpreta hores d’ara com a garantia de determinats drets sinó com abusos dels que tenien una posició de domini i  l’han perdut.

El dret és una realitat històrica i la societat haurà de decidir en els pròxims anys si manté la prohibició de determinades pràctiques com a element essencial del seu ordenament jurídic o si considera que les conductes acceptades han de ser unes altres. En tot cas, en aquests moments quan es valora la rendibilitat econòmica dels nous mitjans digitals envers els mitjans de comunicació tradicionals cal tenir en compte que actuen en marcs jurídics asimètrics. Una part dels ingressos que generen empreses com Google o Facebook es basen en pràctiques comercials que estan prohibides fora del món digital. Per tant, si els mitjans de comunicació tradicionals han deixat de ser negoci és fonamentalment perquè el públic no els consumeix però també perquè tenen prohibides pràctiques comercials que la societat, de moment, accepta en l’entorn digital. La suposada dificultat tècnica per la persecució de pràctiques il·legals a la xarxa no pot ser una excusa perquè el problema és un altre, és un canvi cultural que fa que les generacions per sota del 40 anys no considerin ni tan sols “plausible” pagar per determinats continguts.

En els pròxims anys, les societats amb una forta penetració d’Internet hauran de decidir com regulen simètricament en el món digital i en el món tradicional quatre aspectes clau:

  • La propietat intel·lectual. El dret a la propietat intel·lectual, coneguts en el llenguatge col·loquial com a drets d’autor, protegeix la creació literària, artística, i tècnica conferint al seu autor el ple domini sobre la seva utilització, almenys durant un període de temps. De manera que ningú pot utilitzar la seva obra -i sobretot fer-ne negoci- sense la seva expressa autorització, cosa que és el fonament jurídic perquè en pugui exigir una remuneració. El reconeixement d’aquest dret a partir del segle XVII, lligat a la popularització de la reproducció literària i artística, és a la base del naixement del intel·lectual com a professional i de la producció editorial com a indústria. Òbviament que el creador pot “compartir” la seva obra amb qui vulgui, però el dret li garanteix la capacitat de decidir. La primera batalla en aquest àmbit en el món digital es va lliurar en l’àmbit de la música, primer amb els CD’s, després amb els arxius MP3 i, finalment, amb els servidors tipus Spotify. L’equilibri s’ha trobat canviant el model de negoci, eliminant intermediaris (discogràfiques i SGAE) i facilitant al consumidor que pagui pel que realment l’interessa (una cançó o un concert, no un àlbum) però preservant el dret dels autors i dels intèrprets a cobrar per la seva feina. En el cinema, la batalla continua i alguns confien a ressuscitar les sales de cinema com a espai de consum i pagament amb la tecnologia 3D i fer el mateix que va fer la musica amb els concerts. En els cas dels continguts periodístics, l’error inicial va ser dels mitjans informatius que van llençar-se a la xarxa renunciant al seu dret a la propietat intel·lectual. De manera que en la primera dècada del segle XXI, els diaris i les revistes de pagament, les ràdios i les televisions van fer importants inversions en tecnologia i en personal per penjar a Internet tots els seus continguts i ho van fer sense fer pagar per consumir-los. Així un mateix article de diari, es podia -i es pot- llegir gratis a la xarxa mentre s’ha de pagar si es llegeix en el paper o un mateix informatiu audiovisual es pot veure lliurement a la xarxa i obligatòriament amb anuncis a la TDT. Els mitjans van pensar ingènuament que reproduirien a la xarxa el model de negoci convencional i que amb les continguts gratis generarien més volum d’audiència a costos més baixos i els pagarien amb els ingressos publicitaris. Les conseqüències han estat letals de manera que ara és molt difícil rectificar: les dues últimes generacions de consumidors d’informació consideren estrany pagar el peatge dels anuncis o de les subscripcions  per accedir a les notícies, de manera que no només no s’ingressa a la xarxa sinó tampoc en el negoci convencional;  la informació ha perdut valor perquè costa el mateix –res- la propaganda que el contingut periodístic; la viralitat de les noves xarxes socials impedeix ni tan sols la capitalització o monetarització dels continguts publicats digitalment, de manera que el consum massiu nen moltes ocasions ni tan sols aporta valor a la marca o fidelització del públic al mitjà que ha generat la notícia sinó a tercers; i per últim, i més important, el negoci basat en el volum d’audiència a la xarxa no s’ha organitzat entorn dels mitjans tradicionals com a productors de continguts sinó dels agregadors i dels buscadors que en tota circumstància generaran més tràfic. És evident que aquests serveis digitals no podrien existir sense algú que produís continguts però mentre no els paguin, el negoci de Google és més rendible que el del The New York Times. La solució a aquesta paradoxa no vindrà de cap canvi en la legislació sinó en l’acció decidida i conjunta de periodistes i empreses editores per reclamar part del benefici que buscadors i agregadors obtenen amb els continguts produïts per diaris, ràdios, televisions o particulars. Els diaris alemanys  ja ho han fet.
  • Protecció de dades personals. El negoci principal dels buscadors i agregadors no prové només de no pagar per la creació dels continguts que explota i de l’acumulació de molt de tràfic sinó de l’ús que fa de les dades personals dels usuaris. Com explica Nicholas Carr, Google ha estat un actor destacat en fomentar la cultura gratuïta a Internet perquè el seu interès empresarial es basa en que els usuaris augmentin la seva activitat digital de manera que “comparteixin” més dades que després el buscador pot explotar fins el punt de personalitzar la publicitat a la xarxa. Quanta gent no s’ha sorprès en comprovar que després de buscar a Google informació sobre una determinada destinació aèria, la pantalla se li ha cobert d’anuncis de vols de diverses companyies. És possible que la societat estigui canviant el seu llindar de la intimitat, i que per tant consideri just cedir-ne una part a canvi de determinats serveis. Però el problema aquí és la asimetria. Una empresa que edita un diari no pot utilitzar la seva base de dades de subscriptors per cedir-la a tercers però en canvi Google amb els continguts que paga l’editor pot vendre la identitat digital del mateix subscriptor a tots els anunciants que vulgui. Si el canvi cultural es consolida, caldrà que la legislació s’hi adeqüi en tots els suports. La paradoxa és que el extremistes de la gratuïtat a Internet veuen els mitjans tradicionals com a empreses del “sistema” que cal debilitar i destruir i passen per alt que Google o Yahoo són avui més poderoses que la NBC, la CNN o Al Jazzira. Fomenten una gratuïtat que és la base del negoci de les noves empreses.
  • Protecció de la intimitat. Aquest és possiblement el punt més delicat del nou món digital perquè és el reflex del trencament que es produeix a les xarxes socials de les barreres entre la comunicació interpersonal i la comunicació massiva. Facebook o Twitter es poden considerar un territori d’intercanvi d’informació entre persones que han donat el seu consentiment per ser vistos i per mirar. De manera que quan una persona penja una foto a Facebook no està estrictament publicant-la, en el sentit de fer-la pública, sinó que els hi deixa veure a gent que prèviament ha acceptat com a “amics”. Certament que Facebook i altres xarxes socials han posat cada vegada més filtres perquè aquesta autorització dels usuaris a exhibir la seva intimitat sigui explícita. De manera que els han reconegut el dret a la seva intimitat. Amb tot, molta gent -i això no és responsabilitat de les xarxes- no n’és conscient. Però, a més, el problema es complica en dues direccions: el funcionament en xarxa dilueix el concepte d’intimitat de manera que persones que són amigues de persones amigues d’un usuari poden tenir accés a part de la seva informació sense haver estat autoritzats directament pel propietari; i, d’altra banda, físicament la informació penjada a Facebook o a Tuenti no està al servidor de l’usuari sinó al de la xarxa social, de manera que per exemple la companyia de Zuckerberg ha decidit que quan algú despenja una imatge, ells la guarden durant tres anys. Sigui com sigui els usuaris en el món digital han perdut el control sobre la seva intimitat perquè l’han cedit o perquè no li han donat valor.
  • Responsabilitat editorial. Mentre la difusió massiva d’informació va estar en poques mans, la legislació -tant la més liberal anglosaxona com la més proteccionista europea- va establir que l’impressor, l’editor, el radiodifusor i el teleoperador eren responsables subsidiaris de qualsevol delicte que es pogués cometre a través del seu mitjà: mercantil, civil o penal. En el món convencional, per tant, la supressió de la censura no va eliminar el principi de responsabilitat editorial, una cosa és no posar traves a la llibertat d’expressió i una altra molt diferent que ningú es faci responsable d’una paraula o una imatge reproduïda massivament com ho seria d’una paraula o d’una imatge exhibides en una plaça. En canvi, novament els extremistes de la llibertat a la xarxa han identificat, en la última dècada, qualsevol intent de regular la responsabilitat editorial digital amb una nova forma de censura. Fins i tot, han fet i fan campanyes contra els mitjans que moderen els seus espais de comentaris dels usuaris. Podem estar, també aquí, davant d’un canvi cultural però no deixa de ser una paradoxa que el director d’un diari espanyol pugui anar a la presó pel contingut d’un breu a l’edició de paper  -en virtut d’una llei aprovada pel franquisme- i no es pugui actuar contra un servidor que allotja un contingut xenòfob que acumula milions de visites.

 

Anuncios