Periodistes i empreses periodístiques han compartit històricament dues concepcions aparentment contradictòries del públic dels productes informatius. Es movien i es mouen entre una sacralització de l’audiència com a sublimació dels ciutadans conscienciats que volen saber la veritat per prendre decisions i una cosificació de les persones que consumeixen informació convertides en punts de share o en usuaris únics. La veritat és que en els seus primers 300 anys d’història, periodistes i mitjans informatius s’han allunyat progressivament del públic fins a convertir-lo en una abstracció que manegaven al servei de les seves principals fonts de finançament que eren els anunciants, les administracions públiques i la venda de productes de baixa qualitat.

Quan el 15 M crida a la plaça Catalunya: “No nos representan, no dicen la verdad“, dirigit indistintament a polítics i mitjans de comunicació no fan res més que actualitzar una pintada dels anys 90 que encara es pot llegir a la plaça Castilla també de Barcelona: “Se’ns pixen a sobre i la premsa diu que plou”. El trànsit des dels diaris d’impressor, arrelats al territori i a les persones, fins a les grans corporacions multimèdia va comportar també el distanciament entre els periodistes i el seu públic, tant per l’ampliació dels marcs territorials de cobertura informativa com per la seva progressiva tecnificació, especialment  amb l’arribada dels audiovisuals. De manera que periodistes i directius d’empreses de comunicació van acabar a final del segle XX parlant de les seves audiències sempre en tercera persona. Es va generar, doncs, una actitud de prepotència envers el públic -i també envers les fonts d’informació- pròpia del monopoli que generava la tecnologia que feia possible la difusió massiva d’informació: si vostès volen estar informats, han de passar necessàriament pels diaris, per les ràdios i les televisions; si vostès volen donar alguna informació han de passar per les nostres redaccions o per les nostres pàgines de publicitat. Com a l’escena de Pretty woman, quan Gere fa pagar amb sang als botiguers que han tractat a la seva ventafocs com una puta, seu en una cadira amb pedestal i espeta: “Faci’m una mica més la pilota”, els mitjans informatius i els professionals de la informació tractaven a les fonts i a l’audiència amb similar actitud. Només estaven pendents de que els altres periodistes o els altres mitjans no els arrebatessin la informació que volien.

Aquest malestar poc explícit ha esclatat amb l’arribada del món digital. Les primeres reaccions han estat exagerades, com acostuma a passar en qualsevol procés d’alliberament. “Gràcies a totes les persones que estan fent que haurien de fer els mitjans”, deia un tuit dels acampats de Barcelona el 20 de juliol del 2012  a propòsit de la informació sobre la manifestació contra un dels cops de destral de Rajoy. En tot cas, però, els moviments partidaris de prescindir dels mitjans informatius i/o dels periodistes els haurien de fer reflexionar. Hi ha, com a mínim, una part de la societat que no troba necessària la funció històrica del periodisme, perquè ja no és imprescindible -en la mesura que troba alternatives- o perquè no té la sensació que l’estiguin efectivament complint. Els teòrics d’aquesta pulsió són el mateixos que entenen les noves xarxes socials com un pas en un procés històric d’emancipació de la informació i han posat al fenomen el pompós nom de “autocomunicació de masses“.

Abans de precipitar les conclusions, en un sentit o en un altre, cal analitzar en quins aspectes, el públic ha guanyat llibertat a l’era digital en el consum d’informació.

  • Horitzontalitat: el públic ja no consumeix només les històries que li expliquen els periodistes sinó les que expliquen els protagonistes dels fets, els testimonis directes, els activistes, etc. El públic, si ho desitja, no es relaciona amb els periodistes verticalment sinó horitzontalment.
  • Deslocalització: l’accés del públic a la informació ja no depèn del lloc on es troba sinó de la seva connectivitat, no està obligat a llegir el diari de la seva ciutat, ni a escoltar la ràdio del seu país ni a mirar la televisió del país on resideix. El temps, en alguns casos els idiomes, són els únics límits al consum d’informació que s’organitza més per afinitats, estètiques, ideològiques o emocionals.
  • Asincronia: el públic també s’ha fet amo del moment en que consumeix la informació, ho pot fer quan li fan arribar els periodistes, quan li ve de gust, quan li arriba rebotada d’un altre usuari, quan li resulta d’utilitat molt temps després de la seva difusió…
  • Multitasca: la digitalització ha accentuat també que el públic simultanegi el consum d’informació amb altres activitats com ja passava a la ràdio i a la televisió. Ara, en l’entorn de les tauletes, la competència prové també del propi maquinari, no només d’activitats alternatives. Això vol dir que la capacitat de captar l’atenció de les històries que li expliquen els periodistes ha de ser major y que han de trobar la informació tan condensada com sigui possible.
  • Immediatesa: les xarxes mostren primer el més immediat, per tant, el consum no s’acobla als períodes d’elaboració de la informació però tampoc als de l’interés del públic.

Aquetes noves possibilitats han generat desafecció del públic respecte als mitjans de comunicació en general i, molt especialment, entre els més joves que són molt més conscients de les trampes d’algunes pràctiques que el periodisme va convertir en habituals durant l’era del monopoli. Aquí hi ha evidentment una acumulació de vicis per part del periodisme en la seva relació amb el públic que costa d’eradicar. Una cosa és reclamar temps per verificar les informacions en defensa de la credibilitat i una altra molt diferent no acceptar que cal canviar l’organització de les redaccions per servir a la gent les notícies quan es coneixen els fets i no quan s’havia fet tota la vida. El món digital no planteja de cap i de nou aquesta mena de problemes sinó que els fa aflorar. Principalment perquè els periodistes i les empreses s’havien quedat amb una concepció del públic dels mitjans més pròpia de Lasswell que, per exemple, de la teoria dels usos i gratificacions de Blumler. El públic mai ha estat ni passiu ni acrític, el que tenia eren uns recursos molt limitats per interactuar i per mostrar els seus interessos, els seus gustos i els seus desacords. Per tant, el públic mai va ser tan presoner dels mitjans com els mitjans van fer creure als anunciants. Ho ha demostrat quan ha trobat una alternativa.

Aquesta concepció desfasada del públic no ens pot fer caure de retruc en una visió basada en un excessiu optimisme antropològic. Com repeteix insistentment Ignacio Ramonet, informar-se és cansat i la major part del públic no té temps per fer-ho de manera que en té prou amb una aproximació superficial sense ser massa conscient de la feblesa del coneixement que adquireix. Avui, a les xarxes i fora d’elles, també als diaris de pagament de paper, el públic, sobretot, “mira” les notícies. I miren d’acord amb la seva manera concepció prèvia del món, amb la qual cosa es discutible que un pressupòsit del periodisme com era que el públic volia saber la veritat es mantingui vigent, amb o sense xarxes socials. Massa vegades fa la impressió que el públic vol que els periodistes els hi donin la raó en allò que pensa i el simulacre de veritat que el periodisme va organitzar a l’era del monopoli no li interessa que es mantingui com a ficció ja que el consideren una pèrdua de temps. Hi ha una distància entre el que els usuaris consideren la conducta correcte i la que adopten com a habitual una mica com passa quan diuen que volen veure documentals a la televisió i no els miren mai. Pot ser perquè estan mal fets, pot ser que l’artifici de veritat construït pel periodisme no tingui la qualitat que els propis periodistes asseguren que té i per aquest raó, els usuaris de les xarxes no aprecien la diferència entre la informació periodística i la propaganda, encara que sigui ciutadana.

Anuncios