Twitter i les tauletes electròniques concentren les principals novetats en la relació entre els periodistes i el públic en la mesura que comporten canvis en les formes de produir i, sobretot, de consumir i d’accedir a la informació. Per tant, aquesta vegada no estem davant d’un canvi tecnològic com passar de la televisió en blanc i negre al color o del fotogravat al offset. No canvia només ni principalment la tecnologia que fan servir les empreses periodístiques sinó que canvia la manera com el públic consumeix la informació. Tot apunta que estem en un nou paradigma del periodisme que permetrà fer realitat vells somnis que fins ara la tecnologia feia inviables però que obligarà a un exercici molt acurat per determinar quines pràctiques professionals cal preservar per canviar de paradigma sense perdre la funció social per la qual va néixer el periodisme. És a dir, hem de reflexionar sobre en quins aspectes, el nou paradigma de les relacions entre els periodistes i el públic permet millorar la manera com fins ara s’ha organitzat el periodisme abandonant activitats impròpies o inútils i en quins aspectes renunciar a determinades pràctiques comportaria la dissolució de la seva funció social i del seu valor econòmic. Aquí van unes primeres consideracions envers aquest assumpte que em sembla nuclear.

Convergència tecnològica i narrativa multimèdia

La digitalització comporta que les notícies ja no es poden produir pensant només en un format determinat de distribució. Els periodistes i les redaccions ja no poden treballar pensant només en textos o en imatges o en sons, sinó que han de ser capaços de produir en el format que explica de manera més directa la història que consideren que pot interessar al públic. Ara ja no cal posar imatges als documents quan es fa informació per televisió ni narrar una escena d’una pel·lícula en un diari. Les televisions poden fer arribar documents als espectadors i els diaris els poden oferir vídeos. Com diu Nicholas Carr, la producció digital és una mena de navalla multiusos que permet utilitzar indistintament en una sola plataforma els estris que millor serveixen a la transmissió de la informació. La desgràcia ha estat que els primers intents d’adaptar les organitzacions periodístiques al món digital s’ha fet partint d’una hipòtesi equivocada: que canviaria la forma de produir però no la de consumir. De manera que els financers van veure en un primer moment, la digitalització com una fórmula per reduir costos i integrar les redaccions dels diaris, de les ràdios i de les televisions en una sola organització amb professionals polivalents capaços de fer la mateixa notícia pels tres mitjans. Es va analitzar el repte com un problema d’eficiència. Qui millor ha recollit els fracassos més estrepitosos i els casos d’èxit ha estat el professor Ramon Salaverria.
La realitat que s’ha acabat imposant és una altra. A les tauletes, els usuaris poden  indistintament llegir textos, mirar imatges fixes o en moviment, escoltar música,… sense canviar d’aplicació, sense canviar de programa i sense canviar de suport. I a Twitter podem penjar indistintament enllaços a un document de word, a una adreça www, a un repositori de vídeos o a un podcast. De manera que el públic no vol ni necessita que li expliquem en paraules allò que li podem mostrar en imatges o que li tapem amb imatges de recurs un document que pot llegir. La necessitat d’afrontar aquest repte obliga a una total reorganització, no de les redaccions com es va pensar en un primer moment, sinó de la indústria periodística en la seva globalitat fins ara compartimentada en funció de la diversitat de tecnologies incompatibles entre elles que feien possible la distribució massiva d’informació. Per tant, les empreses periodístiques s’han de reorganitzar per ser capaces d’explotar els atributs d’una determinada marca en tots els dispositius on el públic busca la seva referència informativa. Dos fets recents il·lustren el que volem dir. L’empresa del diari ARA ha pres l’estiu de l’any 2012 una decisió que ha sorprès a molta gent com ha estat el fitxatge de Mònica Terribas com a consellera delegada després del seu èxit com a directora de Televisió de Catalunya. És evident que l’ARA no vols ser només un diari de paper i vol tenir al capdavant algú amb mentalitat multimèdia. Curiosament, pocs dies després es va saber que The New York Times prenia una decisió similar en nomenar CEO a Mark Thomson, l’home que va capgirar la BBC per reorganitzar-la sense les cotilles dels sistemes de distribució dels seus continguts.  La translació d’aquest nou model d’empresa -més digital que no pas multimèdia com es va entendre en un primer moment- a l’organització de les redaccions i a la reinvenció dels perfils professionals dels periodistes no pot quedar novament en mans dels financers de les empreses de comunicació que ho han miren des de la lògica de la reducció de costos per compensar la davallada dels ingressos i no des de la perspectiva de la relació entre públic i mitjans. El paradigma digital permet utilitzar diversos codis narratius per explicar les històries que els periodistes consideren que poden interessar al públic. Això vol dir introduir en la rutina periodística el procés de selecció dels recursos expressius que utilitzarem per relatar el fet que hem triat com a notícia. I vol dir tenir la capacitat tècnica i l’agilitat organitzativa per fer-ho de la manera més ràpida possible. De la mateixa manera que el periodisme va incorporar la fotografia o el vídeo per ajudar-lo a complir la seva funció, ara li toca inventar una narrativa multimèdia que ha de ser alguna cosa més que sumar un text de diari, un vídeo del telenotícies i un tall de veu de la ràdio. Aquesta exigència derivada de la manera com els usuaris consumeixen la informació no s’ha de contemplar com una fórmula de reducció de costos sinó com una millora de la capacitat narrativa dels periodistes que ara poden explicar millor les històries que capten i esdevenir ciberperiodistes com abans van aparèixer els fotoperiodistes o els ENG. Sobretot en la perspectiva que aquest canvi no té retorn i la lògica de Twitter i de les tauletes arribarà ben aviat al santuari de la televisió amb la popularització de les anomenades SmartTV com va preveure la professora Imma Tubella.

Del monòleg a la conversa

L’era digital comporta també un canvi radical en les relacions de les redaccions periodístiques amb el seu públic. Novament en aquest punt les primeres aplicacions d’aquesta innovació no han estat reeixides. S’ha pensat que la principal conseqüència d’aquest nou paradigma seria la multiplicació exponencial de la participació del públic en l’elaboració dels continguts informatius compartits a través dels mitjans de comunicació. Hem passat una febrada de comentaris a les notícies que han acabat monopolitzats pels més viscerals de la tribu sigui a Internet o en els espantosos missatges sms sobreimpressionats als programes de televisió; de fotos i vídeos enviats per l’audiència que poden ser tan o més dolents que els àlbums de vacances; i hem acabat considerant la possibilitat d’eliminar els periodistes professionals (novament la lògica de la reducció de costos). El fons de la qüestió és un altre. La comunicació massiva ha deixar de tenir el peatge d’haver de ser un sermó i ara pot ser una conversa. De fet, el públic -almenys la part més identificada amb cada mitjà- vol tenir una conversa i aquesta, a més es pot produir en el mateix moment de l’elaboració de la informació, no només un cop publicada o emesa. Això permet enriquir els punts de vista però obliga a fer periodisme en una actitud de conversa, no de monòleg. Obliga a baixar del pedestal i a reobrir el vell debat que tan bé va plantejar el mestre Gomis entre els fets que interessen a la gent fins al punt de provocar el seu comentari i els fets que el periodisme ha de convertir en notícia per la seva rellevància. La digitalització comporta endurir aquesta dialèctica en la mesura que el públic té més facilitat per expressar els seus interessos i el periodista més oportunitats per conèixer-los. És veritat que s’obre la porta al populisme com a nova forma de sensacionalisme però també és veritat que la conversa amb el públic pot alliberar els mitjans informatius i els professionals del periodisme de certs vicis derivats del monopoli anterior, com ara la confusió entre els interessos personals o empresarials, més o menys confessables, per una determinada informació que el públic ni tan sols contempla com a tal.

Transparència

A l’era de les xarxes socials, el periodisme ja no pot explicar les històries només de manera lineal sinó que ha de generar vincles amb els precedents, les conseqüències, les fonts oficials, les fonts crítiques, etc. dels fets que explica. I el llenguatge hipermèdia ho permet. I novament ho ha de fer aplicant el millor suport disponible a la naturalesa de la història que explica. En el paradigma digital, cada vegada té menys sentit ocultar o emmascarar les fonts de les informacions de manera que el periodisme haurà de guanyar transparència si vol mantenir la credibilitat. El món digital permet millorar l’accés dels periodistes a la informació en brut i els obliga a buscar el valor afegit en la seva capacitat d’interpretar-la i de fer-la útil i entenedora al públic al qual també se li ha de facilitar l’accés directe a les fonts. Un part del treball periodístic anterior basat en la compilació de la informació ha deixat de tenir sentit perquè està a l’abast del públic. El valor afegit és la intel·ligència, no les dades. Anar a una roda de premsa per recollir uns documents i resumir-los no dóna valor a la informació. Com tampoc ho feia en el paradigma anterior donar consecutivament les xifres de manifestants de la policia i dels organitzadors. Era un servei afegit que feia el periodisme quan la gent no podia accedir-hi. Ara no té sentit, cal resumir i interpretar la informació per facilitar la vida al públic. Cal donar-los accés al document perquè hi puguin aprofundir. Però, sobretot, cal donar sentit a la informació que circula. I, tant o més que abans, cal seguir impulsant des del periodisme la circulació de documents que no es fan públics però que contenen informació que poden ser de l’interès dels usuaris. Aquí també les primeres experiències no han estat reeixides. La publicació de documents secrets no és, pel periodisme, una finalitat en ella mateixa. De la borratxera de documents posats a la xarxa per Wikileaks, per exemple, pocs han tingut interès pel públic.

Instantaneïtat i presencialitat

Hores d’ara el decalatge entre el moment en que es coneix un fet i el moment en que s’explica ja no té fonamentació ni justificació tecnològica. A la xarxa, les històries es comparteixen mentre estant passant. El periodisme ha de valorar l’impacte d’aquesta possibilitat en la seva credibilitat, però també en determinades rutines de producció purament instrumentals que poden haver quedat obsoletes per aquest canvi de paradigma. Aquest és un punt nuclear per mirar el periodisme des del paradigma digital: la instantaneïtat i la immediatesa no és segur que siguin compatibles amb criteris essencials del periodisme com són l’exigència de verificar la informació abans de publicar-la (en el sentit de fer-la pública) i  la necessitat de fragmentar la realitat en períodes per tal de donar-li sentit i de jerarquitzar-la. Ara per ara, la lògica amb que els buscadors ordenen la informació es basa en la immediatesa i en la rellevància de les cites. Dos criteris extrets pel gurú de Goggle, Larry Page dels criteris de valoració de les publicacions acadèmiques on té més qualificació valor aquell que publica primer una idea o els resultats d’un experiment i que després es més citat per altres científics o publicacions més rellevants. Aquests no són però criteris periodístics i caldrà avaluar si són els criteris que utilitza el públic per donar credibilitat a la informació. Amb tot, entre el perill de manca de rigor de la informació immediata i l’adaptació de les rutines de producció periodística a les noves formes de consum de la informació, hi ha un camp molt ampli de possibilitat de millora i de guanyar agilitat per part de les organitzacions periodístiques i dels professionals que hi treballen. Per exemple, sobta la lentitud amb que els mitjans informatius estan adaptant els seus sistemes editorials per treballar en el nou núvol informàtic. La possibilitat de que les redaccions treballin els seus continguts sense la necessitat de estar tots els periodistes junts en una redacció és una oportunitat, des del punt de vista dels financers, de deslocalitzar i precaritzar les redaccions. Però des del punt de vista dels periodistes és una oportunitat per tornar a explicar la realitat des del lloc dels fets, no només a l’altra part del món sinó, sobretot, en la informació de proximitat. La tecnificació de la primera onada d’implantació de la informàtica a la producció periodística va comportar una fugida dels periodistes dels escenaris dels fets com sempre denuncia el gran José Martí Gómez. Ara és el moment de tornar al carrer armats amb una tauleta.

El principal repte de la digitalització, doncs, per l’organització de les empreses informatives és baixar del pedestal on les havia situat la tecnologia que feia possible la difusió massiva d’informació. Això vol dir que els periodistes han de tornar a allò que és essencial a la seva existència: observar la realitat a peu de carrer i conversar amb el públic.

Anuncios