Les reflexions sobre la tecnologia i la comunicació acostumen a estar viciades tant pels apologetes de les màquines com pels nostàlgics que identifiquen les innovacions amb tota mena de desastres socials. Uns i altres, a més, tenen un comportament compulsiu, reaccionen a la última bufetada sense ponderar la verdadera naturalesa de cada estri i, sobretot, sense esperar la seva consolidació. La història de la humanitat està plena de tecnologies obsoletes que han mort immediatament després de néixer simplement perquè no eren útils a la gent i no les feia servir. La tecnologia no és aliena a l’antropologia i la seva implementació depèn de l’organització de la societat en cada moment històric. Per un menestral català de primers del segle XX que vivia a la colònia a pocs metres de la fàbrica on treballava i feia vacances -si en feia- al poble del costat on havia nascut, Internet hagués resultat una eina molt poc útil mentre que pel seu besnét que treballa de consultor en una companyia que en comptes de taula i cadira li proporciona un ordinador perquè es desplaci a les oficines dels clients i fa vacances -si en fa- a l’altra punta del món gràcies als vols low cost, la connexió a la xarxa és imprescindible.

De manera que la literatura sobre tecnologia i comunicació està farcida d’obres que especulen sobre els mals averanys de maquinetes que després no ha fet servir ningú i en canvi passen per alt aquells canvis tecnològics que han alterat substancialment les pautes d’organització de la societat. Hi ha un ampli consens a considerar que estem vivint un canvi tecnològic substancial i que el seu nucli és el procés de digitalització de la informació i de la comunicació. La digitalització entesa com el comú denominador que aixopluga les innovacions aportades per la informàtica, les xarxes de telecomunicacions i els dispositius mòbils de captació i reproducció de senyals. Fins ara, qui millor ha identificat el nucli d’aquests canvis són dos autors poc reconeguts però determinants: Javier Echeverría i Nicholas Carr. Ho fan seguint el vell principi científic de fer senzill allò que se’ns apareix com a complex a primera vista exactament com Erick Havelock va descriure magistralment el pas de l’oralitat a l’escriptura i com Marshall McLuhan va disseccionar la irrupció de la impremta de tipus mòbils, els dos canvis substancials en el món de la comunicació anteriors a la revolució digital.

Podem situar els inicis d’aquesta transformació a meitat del segle XX quan les primeres computadores comencen a fer realitat el somni d’Alan Turing que el 1936 va imaginar una màquina universal, capaç de llegir, escriure i esborrar tota mena de símbols que es podria programar per realitzar tasques des de qualsevol dispositiu de processament d’informació. Carr, conclou, que amb Internet i la telefonia mòbil el somni de Turing està plenament assolit gràcies a la digitalizació, a la traducció a una cadena d’uns i zeros de tota la informació processada fins ara per mitjans convencionals: paraules, xifres, imatges en moviment,…

El món digital altera el funcionament de la nostra ment, els nostres processos de coneixement, les nostres relacions personals, els nostres vincles socials, l’organització de l’economia i de la política, del comerç, etc. En la última dècada hi hagut una certa tendència una mica simplista a identificar tots els grans canvis socials imprevistos, des de la victòria de Zapatero fins a les revoltes àrabs passant per la campanya d’Obama i el 15-M, amb la irrupció de les tecnologies digitals. Els historiadors ho hauran de valorar, de moment, ens ha canviat la vida quotidiana com molt bé escenifiquen els protagonistes de Un Dios salvaje.

En el nostre cas, la pregunta que ens hem de fer és com altera la revolució digital la circulació de la informació i, per tant, en quina mesura transforma les relacions que s’havien establert entre els periodistes i el públic a través dels mitjans de comunicació. Atès que no pretenem fer un tractat sinó entendre les xarxes socials des del periodisme ens concentrarem en dos artefactes, un maquinari i un programari, que acumulen bona part -per no dir tots- els reptes del món digital al periodisme: em refereixo a les tauletes electròniques i al Twitter. Les tablets -la més popular i pionera de totes és l’Ipad- concentra en una pantalla de la mida d’una quartilla connectada a la xarxa de dades gairebé totes les tecnologies que han marcat la història dels mitjans de comunicació: màquina d’escriure, linotípia, impremta de tipus mòbils, emissor, receptor, gravador i reproductor d’àudio, càmera de fotos, càmera de vídeo, sala d’edició, emissora de televisió, estudi de disseny gràfic, … Tot en una sola màquina de pes reduït i connectada a la xarxa des de qualsevol lloc. Les tauletes són un instrument de deseintermediació de la comunicació massiva ja que eliminen la raó de ser dels mitjans de comunicació com a experts en la tecnologia que la fa possible. Tothom pot parlar amb tothom en qualsevol llenguatge, a qualsevol hora i des de qualsevol lloc. Exactament el mateix que permet Twitter com a última xarxa social basada en el microblogging, missatges amb un màxim de 140 caràcters que qualsevol persona des de qualsevol dispositiu de telefonia mòbil pot difondre a través del timeline a tots aquells que han decidit seguir-lo (follow). Una fórmula híbrida que barreja la comunicació interpersonal i la comunicació pública en la que cada individu administra una comunitat única i irrepetible de la que en formen part els seus amics, familiars i coneguts, però també les seves celebritats preferides, els seus periodistes o mitjans de referència i les institucions que li mereixen confiança o li aporten informació útil.

En aquests dos artefactes, i en tots els que d’alguna manera hi estan relacionats o connectats, es concentren diversos reptes pel periodisme que cal analitzar amb deteniment.

Anuncios