Quan un monopoli se sent amenaçat tendeix a reaccionar dramàticament. En el cas del periodisme, la pèrdua del control absolut de la difusió massiva d’informació ha portat a empreses i professionals a pronosticar la mort dels uns i dels altres o a somniar que un dia es despertaran i les xarxes socials hauran tancat. El futur no sabem com serà i de qui ens faci creure que ho sap ens n’hauríem de malfiar. El futur del periodisme com a professió i com a activitat empresarial no està escrit enlloc, està per fer i possiblement es troba en models de negoci que encara no hem ni imaginat però que inclouran els elements més dinàmics del present. Només hi ha dues coses impossibles: somniar que el món tornarà a ser com abans i que arribarà un dia que els continguts informatius podran viatjar per la xarxa com a productes de pagament sense cap alternativa que hi competeixi o imaginar un món en el qual la informació serà “compartida” entre els protagonistes dels fets, sense mitjans ni periodistes. Les dues coses semblen igual d’improbables, que no vol dir impossibles en un món com el d’avui.

Informació no lucrativa

La primera hipòtesi a contemplar és que el periodisme deixi de ser un negoci i passi a ser una activitat no lucrativa. Alguns diaris nord-americans, com el Texas Tribune, han decidit tornar d’alguna manera als orígens i plantejar als seus lectors que han de sostenir econòmicament el mitjà que els informa d’allò que els interessa i cobrir el 100 per cent del cost de de la seva activitat ja sigui  per la via del pagament dels continguts o de l’aportació a una fundació que eixuga les pèrdues. Ho han fet, i a casa nostra ho ha reproduït Vilaweb, a la manera friendly del món 2.0: no han posat un mur de pagament pels usuaris sinó que han creat una mena de fundacions que reben donatius per cobrir les pèrdues recurrents d’explotació. Aquest camí té aspectes positius i altres més discutibles. Certament accentua el concepte del mitjà informatiu com a comunitat de coneixement compartit i situa les empreses periodístiques com a plataformes de serveis tecnològics i culturals en l’entorn de les xarxes socials. Més que mai, com diria el gran Montanelli, els diaris són dels seus lectors que en alguns casos poden passar la tarda a la redacció fent un cafè amb els experts del mitjà i, no cal dir-ho, allotjar els seus blocs en el servidor del diari, etc. Amb tot, a ningú se li escapa que aquesta via comporta a mig termini la dissociació entre el concepte periodisme i el concepte empresa i en paral·lel el de periodista del de professional. De fet, mai hauríem de deixar de considerar aquesta condició com un accident històric. A Barcelona, ho explica a les seves memòries en Huertas Clavería, a mitjans dels anys 60 la majoria de periodistes vivien en règim de pluriocupació: al matí feien d’advocats o de funcionaris de l’ajuntament i a la tarda anaven a la redacció amb les butxaques plenes de canapès d’alguna recepció del migdia.

Periodistes sense mitjans

La segona alternativa consisteix a considerar la possibilitat que sobrevisquin els periodistes professionals però es prescindeixi de les empreses. Seria un procés similar al que ha passat en el cas de la música. La digitalització ha comportat la desaparició de les discogràfiques i dels promotors i el negoci ha quedat en mans dels músics, dels productors i dels organitzadors de concerts. S’han eliminat costos d’intermediació, s’ha deixat de cobrar per la música enllaunada (o s’ha passat al micropagament) i la remuneració dels músics s’obté a partir de la recaptació dels concerts. Alguns periodistes han assajat aquesta fórmula. És el cas, per exemple, d’un jove i brillant cronista de política internacional, en Jordi Pérez Colomé que té en marxa el bloc Obamaworld i que ha decidit fer una gestió oberta de la seva economia professional demanant als lectors que financin directament la informació que reben sense posar-los un preu d’accés. Ell mateix n’explica els resultats. En aquest mateixa línia també trobem els periodistes que han decidit constituir la seva pròpia marca personal i que no obtenen els ingressos d’una relació laboral amb un mitjà sinó de la venda mercantil de continguts a diverses plataformes informatives.

Encara en l’esfera del periodisme sense mitjans, podem contemplar la possibilitat que la publicitat financi directament als professionals. Es redueixen costos de producció i d’intermediació i, per tant, es pot assolir la rendibilitat a partir d’ingressos proporcionals a un volum més reduït i segmentat d’audiència. Es tractaria de crear plataformes alternatives als grans mitjans especialitzats globals que gestionessin anunciants especialitzats que no tenen la necessitat ni la capacitat inversora d’accedir-hi. Desconec el tracte al que han arribat, però el resultat podria ser similar a aquest experiment de la Fundació Catalunya Caixa. De fet, no estaríem davant un fenomen absolutament nou: durant el boom dels magazines radiofònics a l’Espanya dels anys 90, les principals estrelles (Luis del Olmo, José María García, Encarna Sánchez) es van convertir en els seus propis productors, que gestionaven directament la publicitat que emetien i que pagaven un percentatge a les emissores pels serveis tècnics i comercials que els hi prestaven. Per tant, la vinculació dels anunciants amb els professionals i no amb els mitjans no seria una cosa de les xarxes socials sinó que vindria d’abans.

Encara trobem una tercera variant d’aquesta dinàmica de reforçar els professionals en detriment de les empreses informatives. Es tracta de canviar el tipus de relació entre els periodistes i les empreses informatives per assimilar-la, per exemple, a les que tenen els advocats com a socis de grans despatxos. Es tractaria d’unes noves plataformes informatives que poden venir tant de la reconversió dels mitjans tradicionals a partir de la incorporació de nous productes i de noves formes de relació amb el públic, com de la creació de noves formes de relació entre els professionals, els mitjans i el públic com la que proposa per exemple eldiario.es. Aquí el periodistes compren un córner a la plataforma que els permet gestionar la seva marca personal a canvi de serveis tecnològics, participació a risc en els ingressos publicitaris i un aparador per generar tràfic digital. És el que el periodista i poeta Francesc Canosa anomena nau nodrissa que allotja els vehicles individuals dels professionals que s’autogestionen la credibilitat i la reputació a canvi de compartir la notorietat i el volum d’audiència.

Mitjans sense periodistes

Com a última hipòtesi hem de valorar la possibilitat que sobrevisquin les empreses periodístiques i compensin la davallada dels seus ingressos prescindint dels periodistes professionals i convertint-se en plataformes on compartir informació elaborada pels seus propis protagonistes o per això que anomenen alguns “els periodistes ciutadans”. Facebook és el cas més comentat arran de la seva espectacular sortida a borsa, però val a dir que es presenta com alternativa als mitjans en tant que suport publicitari però no com a plataforma informativa. El punt dèbil d’aquest model és que bona part dels continguts que comparteixen els usuaris de Facebook no els han elaborat ells sinó els mitjans de comunicació convencionals. De manera que si aquests deixen de subministrar matèria primera perquè prescindeixen dels seus periodistes, el volum d’intercanvis pot disminuir exponencialment i, per tant, el seu atractiu com a suport publicitari. Menys clar és el cas de Twitter perquè, de moment, no hi ha un model de negoci definit. Els ingressos provenen, ara per ara, de les piulades patrocinades d’acord amb els estàndards clàssics valorant els seguidors d’un piulador com si fossin grps. Es diu, per exemple, que George Clooney ha arribat a cobrar 300.000 dòlars per piular que havia sopat en un restaurant determinat. Possiblement, el cas més extrem i descarat d’intent de crear un mitjà d’informació prescindint dels periodistes professionals és The Huffington Post  creat el 2005 com un agregador de blocs amb una determinada perspectiva ideològica però que la consecució del premi Pulitzer del 2012 i la seva arribada a Europa de la mà de les principals corporacions informatives (Le Monde a França i El Pais a Espanya) l’ha convertit en alternativa als mitjans informatius professionals en la qual fins i tot la jerarquització de la informació i de l’opinió està en mans dels lectors i no dels professionals. El punt dèbil és obtenir ingressos a partir de continguts elaborats altruísticament. A més de la diferència en la qualitat, que el públic ara per ara no sembla apreciar, hi ha problemes legals com els que es van manifestar quan Huffington va obtenir uns ingressos de 230 milions de dòlars per vendre el presumpte agregador de blocs a Time Warner i ha hagut de fer front a una demanda dels blocaires que valoren la seva aportació al negoci en 105 milions de dòlars. Val a dir que aquest model de negoci basat en la reducció de costos i de preus per la via de la participació dels clients no és exclusiva del periodisme. El model de producció de et donem les peces i t’ho montes tu com els mobles IKEA és cada vegada més popular i, curiosament, no desperta en el context cultural actual un rebuig tan gran com fer pagar pels continguts que consumeixes.

El futur, com dèiem, no està en les profecies sinó que el podem trobar en els trets més dinàmics del present. I la realitat no és en blanc i negre sinó que està plena de grisos, de matisos, d’hibridacions. Els mitjans informatius professionals segueixen i seguiran liderant la informació de qualitat, dins i fora de les xarxes socials; per fer-ho hauran de baixar del pedestal de la comunicació vertical i esdevenir una comunitat que conversa amb el públic sense abandonar la seva responsabilitat editorial; els ingressos hauran de venir d’allò que aporta més valor: la credibilitat del mitjà o de la plataforma, l’expertesa dels professionals, la segmentació del públic,… i no de la venda de grp’s al major. I possiblement els costos s’hauran de compensar amb micropagaments per part del públic, serveis de valor afegit i participació del nucli de la comunitat formada entorn del mitjà però també amb ingressos dels nous actors que intervenen i fan negoci en la circulació de la informació a través de les xarxes com són els operadors de telecomunicacions i els buscadors. Si algú cobra per fer servir els carrers (companyies telefòniques) i algú paga per posar publicitat als indicadors per arribar al destí (buscadors), és evident que part d’aquests ingressos hauran de sostenir els que omplen els aparadors de continguts, els mitjans convencionals, perquè sense ells ningú voldria passar pel carrer de l’ADSL ni mirar les senyals de Google.

Tot plegat no serà possible sense reinventar-se com a empreses i com a professionals per adaptar-se a la mentalitat i a les formes de consum del públic que segueix buscant informació de qualitat: la reducció de costos de distribució s’haurien de reorientar als continguts i a estratègies de comercialització de publicitat al detall i de màrqueting de proximitat al públic abandonant els sobrecostos dels últims vestigis per mantenir el monopoli com són les xarxes de venda de productes de baixa qualitat, el regal d’exemplars que la gent llença o els patètics emplaçaments publicitaris als informatius audiovisuals. La informació s’haurà d’oferir en versió multiplataforma i de manera continuada sota una marca que sustenti la seva credibilitat.

Molts reptes però el mateix problema que el primer dia: “No ha habido medios de comunicación hasta que ha habido gente dispuesta a pagar por disponer de hechos que le sirvan para el comentario. (…) El público de La Gazette de Renaudot es el que necesita estar informado de lo que hace el Rey, de lo que pasa en la corte, de la moda de París y de todo lo que debe poder hablarse en los salones. (…) la necesidad de comentar en un ambiente en que es forzoso estar informado brinda el soporte económico necesario -la suscripción- a la recolección de noticias”. Ho va deixar escrit Lorenzo Gomis a la seva Teoría del periodismo, al 1991. Retrobar-se amb el públic, l’únic model possible de negoci pel periodisme.

Anuncios