Posar la paraula negoci al costat d’una activitat dedicada a garantir determinats drets fonamentals fa mal a la vista. Parlar del negoci de la seguretat, de la sanitat o de l’ensenyament no agrada. Un eufemisme políticament correcte és dir-ne economia de la salut o de l’educació. Sigui com sigui, en el cas del periodisme parlem de com fer viable un servei públic que ha de garantir el dret a la informació dels ciutadans en les societats democràtiques. Entenem per viable la possibilitat d’oferir a la població un servei que necessita, remunerar el treball dels professionals que elaboren aquests continguts  i retribuir adequadament el capital necessari per afrontar les inversions imprescindibles per l’activitat. La majoria de periodistes no en volen ni sentir a parlar de tot això i per aquesta raó, les empreses periodístiques acostumen a tenir gestors provinents d’escoles de negocis, del sector financer i fins i tot enginyers provinents de les àrees tècniques. Hi ha hagut honorables excepcions com Jean-Marie Colombani a França, d’alguna manera Indro Montanelli a Itàlia o Juan Luis Cebrián a España. Personalment, crec que és un error. Als periodistes els hi convenen professionalment empreses ben gestionades, que només vulguin guanyar diners i que no hagin d’arribar a final de mes amb un crèdit d’última hora, amb una ampliació agònica de capital o amb una subvenció exprés. Però de la mateixa manera que hi ha enginyers abocats a la gestió o metges especialitzats en dirigir empreses sanitàries, la majoria de periodistes no volen embrutar-se les mans i es veuen abocats a haver d’explicar una vegada i una altra les claus econòmiques de la seva activitat professional a la gent que s’ocupa del diner i instruir-los en perquè calen -o calien- cinc agències d’informació en una redacció o en el desastre que significa ajustar excessivament la tirada i deixar de vendre diaris perquè els lectors no troben exemplars el dia, l’hora i en el lloc que el volen comprar.

El periodisme no va començar com a negoci. Com explica Stephen Hess en el seu llibre News and newsmaking, els primers diaris es van fundar en petites impremtes  europees i nord-americanes dedicades a produir esqueles, targetes de visita i  participacions de casament però que tenien les màquines parades moltes hores. De manera que, arreplegant en una gasetilla quatre xafarderies i regalant anuncis als seus clients del negoci principal, donaven un servei que la població agraïa i estimava fins el punt de pagar per comprar-la. Encara hi ha publicacions periòdiques d’aquest format com ara la de la família Soler, els impressors de Sitges de tota la vida, que editen L’Eco des del 1886. El relleu d’aquestes pioners del periodisme el va prendre la premsa vinculada als partits polítics. Molt abans que Lakoff remarqués la importància del relat en l’acció política, les maquinàries electorals van entendre que per seduir als electors no en tenien prou amb la propaganda durant la campanya. Per tant, van crear els seus propis diaris o els van adquirir als impressors, però l’objectiu no era guanyar diners sinó eleccions. Vestigis d’aquella època són avui diaris com l’Unità, el rotatiu italià que ha sobreviscut al partit que el va fundar.

Com explica Hess, els primers a plantejar-se que la informació podia ser un negoci són els diaris fundats a finals del segle XIX per la família Hearst. La idea és molt senzilla, a cada ciutat on hi havia un diari republicà i un altre demòcrata seria més rendible fer un sol mitjà que vengués el doble, reduís els costos estructurals i guanyés influència, primer política i a principis del segle XX, publicitària amb la irrupció del consum de masses. Neixen així els diaris que Hess anomena “d’editor”, normalment organitzats entorn d’empreses familiars que abandonen altres sectors industrials per dedicar-se a la venda d’informació basada en “l’objectivitat” política. A Catalunya, tenim el cas de la família Godó que va transformar un diari de partit com La Vanguardia en el principal negoci d’una família dedicada originalment al tèxtil i a la fabricació de paper. I avui encara continua.

L’aparició de la ràdio i la televisió va propiciar en la primera meitat del segle XX que als Estats Units, aquests editors de diaris esdevinguessin grans corporacions multimèdia com la que va retratar Orson Wells a Citizen Kane en homenatge/venjança amb la mateixa família Hearst. Milers de milions de persones consumint informació intensivament, milions d’ingressos en vendes, multiplicació de les capçaleres amb periodicitats diverses, llicències per emetre ràdio i televisió, milers de milions d’ingressos publicitaris,… i en conseqüència centenars de milers de llocs de treball i desenes de milions de beneficis. Més influència que no pas dividends, però en tot cas benefici.

Aquest model no es va replicar mimèticament a Europa perquè, curiosament, van ser els britànics, tradicionals aliats dels nord-americans, els que van consagrar un model diferent d’empresa vinculada a la informació. El panorama en les publicacions periòdiques va ser el mateix però en el cas dels audiovisuals, a aquesta banda de l’Atlàntic es van deixar en mans del sector públic. Però, des del punt de vista del periodisme, no va canviar gairebé res. Allà hi havia inversors i aquí contribuents, tots disposats a finançar la producció d’informació a canvi de l’obtenció d’un benefici social i/o econòmic. Ho ha explicat de manera meridiana el mestre Héctor Borrat.

Amb tot, el periodisme com a negoci mai no ha estat ni universal ni reeixit. Una bona part del planeta no ha superat mai la fase dels diaris d’impressor (altrament dits comunitaris) o dels diaris de partit. Mentrestant, als Estats Units i a Europa, en la segona meitat del segle XX, el model de les grans corporacions informatives va entrar en crisi. La majoria no van saber generar les eficiències presumptament derivades de distribuir informació simultàniament en premsa, ràdio i televisió. Això les va afeblir financerament i, a més, les va obligar a endeutar-se per fer front a la reconversió per incorporar la tecnologia digital en totes les fases del procés productiu. Una tecnologia cara i amb períodes d’amortització cada vegada més curts, de manera que el fràgil negoci era incapaç de generar recursos propis per fer-hi front. A Europa, aquesta crisi de la indústria de la informació a finals del segle XX es va voler combatre amb la irrupció de sector privat en l’àmbit audiovisual com a solució d’emergència per salvar les empreses informatives. El desastre ha estat monumental. Grups editorials amb llarga tradició com Godó o amb gran dinamisme com Zeta van estar a punt desaparèixer i els que han sobreviscut com Mediaset (Berlusconi) o News Corporation (Murdoch) han tornat pràcticament a la fase de la premsa de partit. A Espanya, qui millor concentra aquesta singladura és el grup Prisa que en poc més de 20 anys va fer-se amb el control del principal diari i de la principal cadena de ràdio, va crear la televisió de pagament i va convertir-se en un negoci envejable però que acumulava tal quantitat d’endeutament que la crisi financera sorgida al 2008 l’ha deixat ferit de mort i vagant pel planeta en mans d’un fons d’inversió a la recerca d’un nou propietari després de la renúncia efectiva de la família Polanco.

A principis del segle XXI, el negoci del periodisme entoma la irrupció i la consolidació de les xarxes socials en una situació d’extrema fragilitat empresarial cosa que explica que no hagi liderat la seva aparició i també fonamenta bona part del desconcert actual. Les empreses periodístiques estaven desendreçades i malvivien dels últims privilegis derivats de gestionar la informació de masses en règim d’un monopoli que es basava únicament en la propietat dels únics canals amb capacitat de difusió massiva. Perquè la pregunta, ara i  30 anys enrere, és: qui paga la informació i per què?

Anuncios