Tot i que la durada, intensitat i profunditat de la crisi econòmica general ens distorsiona la mirada, ningú dubta que l’exercici del periodisme està vivint una transformació important que alguns arriben a considerar substancial. Les actituds dels mateixos professionals, i del conjunt de la societat, estan ara per ara força polaritzades. Gairebé ens serviria la simplificació que va fer Umberto Eco als anys 60 del segle passat quan va identificar dos grans posicions davant l’esclat de la cultura de masses (còmic, televisió, música pop…): els apocalíptics que hi veien la fi de la cultura occidental i els integrats que consideraven el fenomen la culminació del procés de democratització en l’àmbit de l’art i la creació.

Quan es mira el periodisme des de les xarxes socials -aquest entramat organitzat a través de la connectivitat mòbil resultat de la suma d’internet i els telèfons intel·ligents- les posicions acostumen a respondre als grans paradigmes del pensament actual que defineix Tzvetan Todorov en el seu últim llibre. Trobem d’una banda la postura messiànica, la dels que veuen en les noves xarxes socials l’instrument definitiu per alliberar la informació del jou dels mitjans de comunicació de masses i, sobretot, de les seves empreses. Són els que consideren que la informació en mans dels mitjans de comunicació ha estat tradicionalment manipulada al servei de les classes dominants (sic), del poder polític i de les elits intel·lectuals. Les xarxes i la possibilitat que ofereixen de desvincular la difusió massiva d’informació de l’activitat empresarial dels mitjans (això que Manuel Castells anomena “autocomunicació de masses”) són vistes com un pas més en el democratització de la informació que ara ja no està segrestada pels qui controlen la tecnologia i el capital sinó que ha tornat a mans del poble.

L’altra cara de la moneda dels messiànics són els neoliberals, els qui consideren que les xarxes socials alliberen als mitjans de comunicació de la càrrega dels periodistes professionals i dels costos de la seva feina. El paradigma d’aquests nous negocis de la comunicació són empreses com Facebook: 900 milions d’usuaris, valor de sortida en borsa de 82.000 milions d’euros (en els primers tres mesos de cotització va perdre el 38%), 3000 treballadors, facturació de 3.700 milions i beneficis de 1.000 milions. Facebook és un mitjà de comunicació que es presenta com a plataforma “tecnològica” perquè els seus usuaris intercanviïn continguts i esdevé alternativa com a mitjà d’informació i com a suport publicitari a les empreses tradicionals de comunicació. Els costos es concentren en la tecnologia i en el màrqueting mentre que la publicitat es ven al cèntim i fragmentada.

Informació sense mitjans i informació sense periodistes es troben en la cruïlla de l’anomenat “periodisme ciutadà”. No és l’únic cas en el que messiànics i neoliberals coincideixen des de punts de partida radicalment oposats en aparença. Sigui com sigui el periodisme s’ha de pensar avui -professionalment i empresarialment-  des d’una realitat molt més complexa que aquestes posicions extremistes: els mitjans de comunicació de masses (empreses i professionals) han perdut el monopoli de la informació en aquelles regions del planeta i en aquelles franges d’edat amb alta penetració de les xarxes socials, això ha fet disminuir la seva capacitat de generar ingressos per la venda de continguts i/o de publicitat a partir de l’acumulació de grans audiències i ha fet baixar la retribució tant del treball com del capital invertit. Si ho mirem amb detall, aquest procés no ha començat amb les xarxes socials sinó molt abans però la tecnologia digital l’ha accelerat exponencialment. La manera de fer periodisme, doncs, s’ha de repensar, sense messianismes ni pulsions ultraliberals. Un camí possible és buscar-ne el sentit en el moment de la seva aparició. Ara per ara, ni el públic troba raons per consumir informació de pagament als mitjans de comunicació ni els anunciants motius per invertir-hi.

Anuncios