Fer classes sobre la teva professió t’ajuda a repensar-la sovint. Fa 30 anys que sóc periodista i 20 que faig classes. El segon any de fer-les vam muntar un grup de reflexió sobre Les autopistes de la informació. En preteníem fer un glossari, per entendre allò nou que passava en un indret inhòspit per nosaltres com era Internet. Amb prou feïnes ens en sortíem amb l’ordinador. I, ¡ai las!, el mòbil era un artefacte de pel·lícula. Va venir la crisi de les empreses .com i va semblar que tot era una febrada. La bombolla immobiliària va fer revifar els diaris de pagament de paper que convivien tranqui·lament amb els nous gratuïts i, a redós dels anuncis de pisos, van proliferar les ràdios i les teles locals. En paral·lel existia un món nou, que es va fer evident per primera vegada en la nit del 13 al 14 de març de 2006, quan el PSOE va desmuntar les mentides del PP a través d’unes incipients xarxes d’informació alternatives mentre els mitjans ara anomenats tradicionals publicaven la versió oficial del govern sobre els atemptats del 11-M. Però hi havia diners i crèdits per analògics i digitals.

Tot era molt bonic fins que uns deutors de l’Amèrica van deixar de pagar els seus crèdits i el món va descobrir que en els últims 10 anys la riquesa dels occidentals s’havia basat en uns prèstecs a baix interès que acumulaven alts riscos d’impagament. Des d’aleshores el món busca desfer-se de tots aquells deutes que algun dia no es podran pagar. I, de retruc, hem despertat del somni. I s’ha tornat a evidenciar un cert trencament entre el periodisme que es fa a les ara anomenades xarxes socials i el que es fa als mitjans ara anomenats convencionals. De manera que 20 anys més tard ens vàrem proposar amb un grup de col·legues que havien estat alumnes repensar el periodisme a partir d’una idea provocadora: Un món sense mitjans de comunicació, un món sense diaris, ni anuncis ni cadenes de televisió però amb notícies, promocions comercials i ficcions àudiovisuals. D’aquelles converses prové la meva reinvenció en el món digital i les meves ganes de tornar a pensar el periodisme, atiat també pel dinamisme i la empenta imparable del director del diari on ara treballo, l’Enric Hernàndez.

Ara he estudiat prou per saber que no en sabem res de tot plegat i que només ens cal compartir les nostres incerteses per avançar. Ho faig en un blog que serà també altres coses i que encapçalo amb un quadre que em va regalar el meu amic Daniel Berdala i que ell va titular: La fina línia en el món de la comunicació. Ja se sap que els poetes i els pintors diuen allò que encara no sabem com dir els assagistes.

Anuncios